Arquitectura, ciutat i evangelització: entre el llast patrimonial i la recerca pastoral

Avui comença el Congrés Internacional de Pastoral a les Grans Ciutats, amb un cartell excepcional, i del qual especialment celebro la presència de Marc Augé que va ser el forjador de la reflexió sobre els “no-llocs” o els espais d’anonimat (en vaig parlar a la Comunicació del III CIARC a Sevilla: “De la arquitectura utópica a la evangelización en los no-lugares”). Malauradament no hi podré assistir perquè he cregut que els meus alumnes 2on de batxillerat que es preparen per les PAU no en tenien cap culpa, així que em quedaré a l’aula escolar, que no deixa de ser una petita “Aula Magna” en algunes ocasions de lucidesa.

Del que s’ha anat dient i desenvolupant sobre la nova evangelització m’agradaria aturar-me en aquestes dues citacions que fan referència al fet arquitectònic:

“Les nostres ciutats exhibeixen la riquesa del geni arquitectònic que en el curs dels segles ha realitzat obres úniques. Sentim fortament la responsabilitat de conservar i transmetre aquest patrimoni a les generacions futures per fer-los conèixer i amb elles compartir la cultura de què som alhora fills i pares” (Mons. Rino Fisichella. La nova evangelització. Pàg 97)

“El Sínode ha constatat que avui les transformacions d’aquestes grans àrees i la cultura que expressen són un lloc privilegiat de la nova evangelització. Això requereix imaginar espais de pregària i de comunió amb característiques innovadores, més atractives i significatives per als habitants urbans” (Papa Francesc. Evangelii Gaudium. Núm 73)

Fixem-nos en els dos accents d’aquestes citacions: el primer parla de la conservació dels espais arquitectònics, el segon de la creació de nous espais arquitectònics. Aquesta és la tensió que realment hi ha respecte l’arquitectura i la pastoral. Fent una caricatura, n’hi ha que només veuen l’edifici sacre i l’estimen com una mòmia o una peça de museu i, d’altres, es planyen perquè encara no ha arribat la nova arquitectura sacra que resoldrà tots els problemes del futur (només caldria rellegir el manifest fundacional de la Bauhaus en clau eclesial).

Què en fem del nostre patrimoni per tal que sigui més evangelitzador i no només una càrrega ben pesada? Quina nova arquitectura religiosa ens cal per a la nova evangelització?. Aquestes dues preguntes són amb les que sovint ens hem topat al despatx d’arquitectura en els diversos encàrrecs que hem rebut per part de l’Església. Responent a la primera pregunta hi hauria, per exemple, el cas del nou cancell d’accés a la Basílica de Santa Maria del Pi, que vàrem plantejar com un petit “Atri dels gentils” i com un espai kerygmàtic-mistagògic on es visualitzessin els tres sagraments d’accés i incorporació plena del cristianisme (Baptisme, Confirmació, Eucaristia); també hi tindríem la reforma de l’església de Sant Joan Baptista de Reus o la recent inaugurada Nova Casa Parroquial de Riudoms. Responent a la segona pregunta hi hauria, per exemple, el cas de la capella per joves al Casal Loiola, el Casal pels Moviments Obrers d’Acció Catòlica, el projecte per una capella efímera que vam presentar al III CIARC (a la imatge), o la nova Capella de Sant Lluc a Torre Baró com colonització dels baixos d’un bloc d’habitatges d’un barri obrer.

Ara bé, si hi ha algun projecte que aglutini una cosa i l’altra possiblement el cas més reeixit serà el que estem desenvolupant per a l’església parroquial de Santa Madrona del Poble Sec, clausurada fa un any per problemes estructurals, i del que us en podré parlar més endavant tot i que ja portem gairebé un any donant-hi voltes. De moment us puc avançar que hi ha casos semblants al de Santa Madrona que ens han ajudat a inspirar-nos com la reforma de l’espai interior de l’església de Saint Ignace de París (esbós de la planta a sota).

Desconec qui participarà en els debats posteriors que resten reservats als especialistes en aquest Congrés sobre Pastoral a les Grans Ciutats. Desconec també si hi ha algun representant de la meva professió, algun arquitecte o urbanista, o tot es cuina entre sociòlegs, teòlegs i agents de pastoral com és habitual. En tot cas, crec que els arquitectes també tenim alguna cosa a dir i imaginar sobre aquest tema perquè, al capdavall, som nosaltres els que ens trobem concretant les propostes en un paper, una imatge digital o un estat d’amidaments. Si cal pensar com respondre a la pastoral de les grans ciutats cal també donar veu als tècnics i no relegar-los a un mer servei instrumental.