Màxima prioritat pastoral

Lucio Alfert condueix amb seguretat el Toyota recorrent els traços rectilinis de les carreteres de terra al Chacho paraguaià, l’anomenat desert verd. La nostra conversa és fluida i constant. El conductor és un missioner oblat de Maria Immaculada i bisbe del Vicariat Apostòlic del Pilcomayo (Paraguai). Ens dirigim cap a Pedro P. Peña, una missió perduda en la geografia. La visió pastoral del bisbe és clara: «Nosaltres, els cristians, hem de portar l’anunci de Jesucrist, que es va encarnar en aquest món, des d’un diàleg profund i respectuós. Per això nosaltres anomenem pastoral a tot. El nostre objectiu al Vicariat és aconseguir la formació de comunitats autòctones cristianes que es facin responsables de la seva vida en tots els aspectes.» Aquest viatge es remunta quatre anys enrere, el 2009. Em va impressionar la importància que atorgava a les comunitats cristianes, a les parròquies... La seva presència en elles es concretava a assumir-hi un paper d’animador. Volia enfortir les comunitats i els seus líders, sense que la missió de bisbe no els eclipsés.

Com construir comunitats cristianes dinàmiques i compromeses? Una primera exigència és posar Jesucrist com el seu fonament. No sempre és fàcil perquè interfereixen elements que en poden distorsionar el sentit profund. Les dificultats existeixen. El papa Francesc ha apuntat el clericalisme com una de les temptacions dels deixebles missioners: «El capellà clericalitza i el laic li demana si us plau que el clericalitzi, perquè en el fons li resulta més còmode.» A Catalunya, una mica com a Europa en general, la disminució del nombre de sacerdots presenta nous desafiaments. Si les comunitats cristianes són fortes, la pastoral està garantida. Però no sempre s’ha treballat amb aquesta perspectiva. Moltes vegades els cristians laics, homes i dones, s’han convertit en consumidors passius dels serveis prestats pels sacerdots, però no n’han assumit la funció eclesial. No els ho han afavorit gens, però tampoc no ho han reclamat. Construir una comunitat parroquial és tan apassionant com ardu. Els egos també funcionen i el risc de fragmentar-se per interessos sempre hi és present. Crec que, en aquests moments, construir comunitats cristianes, obertes i compromeses, constitueix la màxima prioritat pastoral. Potser haurem de mirar els països d’orient per adonar-nos que uns quants catequistes van mantenir durant molts anys comunitats vives sense sacerdots. La reestructuració de parròquies i els plans estratègics poden servir, però el cor de la solució passa per obrir-se a la força de l’Esperit, aglutinar la comunitat entorn de la persona de Crist i assumir cadascú a fons la seva missió evangèlica a l’Església.