Vés al contingut
Per Lluís Serra Llansana .
A Gerasa

Encara tinc unes quantes hores a París abans de tornar a Barcelona. Decideixo fer un passeig pel centre. Baixo a l’estació de metro de Châtelet-Les Halles. Camino per les galeries del Fòrum, esplèndides i atractives. Surto a la superfície i els carrers parisencs creen la màgia d’un escenari sempre suggeridor. Conec la zona i no em puc resistir d’entrar a l’església de Saint-Eustache. La seva arquitectura gòtica i renaixentista desperta admiració. Els murs han acollit personatges de gran rellevància històrica. Em submergeixo en l’ambient de silenci i faig una volta per les capelles laterals. Em criden l’atenció les ofertes i la seva manera de convertir la parròquia en un centre de vida cristiana. Observo escultures, làpides...

En una capella lateral, asseguda sobre la vorada que hi dóna accés, veig una dona jove que mira cap a la paret superior del temple. Em captiva la seva forma atenta i concentrada de mirar. La seva expressió reflecteix admiració i sensibilitat. I acabo mirant on ella mira. Unes vidrieres i uns arcs sembla que són l’objectiu de la seva contemplació.

Continuo passejant i surto al carrer per imbuir-me dels aires de la capital. Més tard, entro a Nôtre Dame, passo per una llibreria del Barri Llatí per conèixer les darreres novetats i agafo el metro Saint Michel per recollir a la rue Dareau la maleta i emprendre així el viatge de tornada.

Repasso tot el que acabo de viure a l’església de Saint-Eustache. La dinàmica que desperta en mi aquesta noia s’assembla als processos que posen en marxa els testimonis de la fe. La seva manera de viure és tal que, quan els veus, t’atrauen i els mires. Però no tot acaba aquí. Un bon testimoni no és l’objectiu del viatge, sinó que et porta cap on ell troba la font de la seva contemplació. Primer, veig la noia. Després, la deixo de mirar per dirigir els meus ulls a la font de la seva inspiració. La seva capacitat de generar interrogants i de transmetre la seva experiència personal em conviden a un procés de descobriment de nous valors. Els testimonis de la fe actuen d’aquesta manera, sense pretendre-ho. N’hi ha prou de viure des de dins per despertar en els altres el misteri de l’existència. L’anècdota és senzilla, però els mecanismes de fons són profunds. Com podrà molta gent mirar Déu si no veu en el nostre rostre una irradiació especial, si la fe no dóna una brillantor d’amor als nostres ulls, si la nostra vida no desperta cap interrogant? No es tracta de fer teatre, de quedar-se en unes ganyotes estudiades, sinó de transmetre amb senzillesa i transparència el foc del nostre interior. Un error seria desitjar que es quedin contemplant-nos, com si fóssim el centre. Només som una indicació. Els testimonis de la fe ho saben.

Grups

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.