Una noia de 17 anys, amb la motxilla d’estudiant a l’esquena, espera a l’andana del metro de l’Estació de Sants. Dreta, a tocar de la línia groga, deixa passar un comboi sense pujar-hi. Minuts més tard, arriba un segon comboi. La jove continua al seu lloc. Quan els llums del tercer treuen el cap pel túnel, ella es llança a la via. Són les 8.15 hores del dia 11 de novembre del 2002. El cop de la màquina li trenca la columna i la llança a un forat, que la protegeix de la mort segura. La treuen amb pinces. Passa dues setmanes a l’Hospital Clínic i després, una llarga temporada a l’Institut Guttmann.
Elena Jacinto, jugadora de tennis que va participar en els recents Jocs Paralímpics de Londres, em diu en l’entrevista que li faig: «Vaig néixer una altra vegada, perquè la que era abans no té res a veure amb la que sóc ara, en tots els aspectes. No era feliç ni sabia com ser-ne. Ara sí que en sóc i gaudeixo de la vida en una cadira de rodes. Sembla paradoxal. Molta gent pensa: si em quedo en una cadira de rodes em moro, se m’acaba la vida i, per a mi, va ser tot al contrari, vaig començar de nou.» Aquella noia que es va tirar a la via, a causa d’una malaltia mental no gaire ben diagnosticada en el seu moment, avui és una altra persona: «La cadira de rodes per a mi ha estat un despertar.» Aquell dia fou per a l’Elena el seu segon Nadal. Ara estima viure: «La vida és molt maca i cal gaudir-ne amb els moments bons i els moments dolents.»
El Nadal constitueix una invitació a néixer de nou. Nicodem no va entendre la proposta de Jesús i va formular la seva objecció: «Com pot néixer un home que ja és vell? És que pot entrar altra vegada a les entranyes de la mare i tornar a néixer?» (Jn 3,4). Es tracta d’obrir-se als esdeveniments de la vida: una malaltia, un fracàs, una ruptura amorosa, un problema laboral, una pèrdua familiar, un crac econòmic... amb una mirada nova que ens provoca un despertar. Ningú no busca esdeveniments d’aquesta mena, però es converteixen en una escola de vida que ens obre horitzons insospitats. L’Elena ho entén així: «Jo havia d’anar amb cadira de rodes per aprendre a viure.» Afronta l’existència amb coratge, sense victimisme, actitud que rebutja de totes totes.
Quan torno a casa, després de l’entrevista, visc l’experiència dels deixebles d’Emmaús: «No és veritat que el nostre cor s’abrusava dins nostre?» (Lc 24,32). Més enllà dels reclams comercials i dels anuncis lluminosos, el Nadal és una història de vida, de fe i d’amor. Tots podem celebrar el Nadal, però només el transmeten de veritat aquelles persones que l’han viscut en la seva carn.
Grups
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.