Pau Vidal. Per una arquitectura devocional i ètica I

Estimat Eloi,

Tinc el goig de poder recollir en aquest breu escrit alguns dels ressons que les teves cartes m’han suggerit. Com bé saps, la meva relació amb l’arquitectura ha tingut més a veure amb l’arquitectura de cooperació o l’arquitectura per al desenvolupament que no pas amb l’arquitectura explícitament religiosa. Els dos anys que vaig ser a Libèria (Àfrica de l’Oest) encarregat dels projectes de construcció de cases i escoles per a les comunitats rurals que retornaven als seus pobles després de catorze anys de guerra civil en són un petit testimoni. Però avui et vull parlar no pas dels projectes d’arquitectura en situacions d’emergència, de guerra o postguerra, sinó d’una reflexió una mica teòrica sobre l’art i la bellesa. Una reflexió estretament relacionada amb molts dels temes que tractes a les teves cartes, bon reflex de les discussions contemporànies en el camp de l’arquitectura religiosa.

Durant els últims dos segles el món filosòfic i cultural d’occident ha accentuat una comprensió d’art pensat per a les elits, un tipus d’art que alguns han descrit com a ‘art de museu,’ o ‘art per a ser mirat.’ Nicholas Wolterstorff considera que aquesta tradició estètica occidental és esbiaixada doncs promulga una mirada contemplativa desinteressada[1]. M’explico. Segons aquesta comprensió d’art, és imprescindible la distància, l’objectivació per tal d’apreciar el valor i la bellesa de la peça d’art. En aquest sentit, el que fa possible la relació artística, fins i tot l’emergència de la bellesa, es un cert descompromís, un prendre distància, un no acostar-se massa, un respectar l’objecte en tant que objecte. L’art entès d’es d’aquesta visió esdevé intocable. La bellesa en aquest paradigma rau en la peça d’art (tan sigui pel seu valor formal o més contemporàniament pel valor que la institució que la legitima li atorga). Aquesta concepció ‘d’art de museu’ no deixa espai per a la comunitat, o com a molt la redueix a un conjunt de simples espectadors aïllats. Però recentment algunes veus han mostrat com malauradament aquesta comprensió no ens permet entendre l’art en tota la seva riquesa i complexitat. ‘L’art per a ser mirat’ no dóna raó de la capacitat anamnètica, celebrativa, redemptora i encara menys n’adreça les seves implicacions ètiques[2].

Em sembla que no és exagerat dir que aquest model d’art segueix sostenint encara avui bona part del treball acadèmic i del món cultural d’occident. Per il·lustrar aquest punt, una anècdota personal bastarà. Recordo vagament una sensació forta d’estranyesa al visitar fa uns anys el Museu del Prado i haver de lluitar literalment contra la riuada de gent per tal de poder contemplar durant uns segons el Crist crucificat que Diego de Velàzquez pintà pels vols de l’any 1632. Perquè aquella estranyesa? Perquè aquella incomoditat? Doncs per què el Crist de Velàzquez no hi pertany allà. El Prado, com qualsevol altra museu, inevitablement descontextualitza i cosifica l’obra d’art per tal que pugui ser consumida (observada desinteressadament) per quanta més gent millor. La imatge del Crist es tractada com un mer objecte per a ser mirat i poc més.

I malgrat tot, si volem prendre’ns seriosament la profecia que Doestoievsky va posar en llavis del príncep Myshkin “la bellesa salvarà el món,”[3] hem de cercar altres models o paradigmes d’art que permetin reconèixer i potenciar la capacitat anamnètica, celebrativa, redemptora i el compromís ètic de l’art. Hem de trobar una comprensió de l’art que faci justícia a aquestes capacitats no pas com quelcom sobreafegit sinó com a constitutives de l’art. Alejandro García-Rivera, teòleg i físic, ha suggerit una alternativa a ‘l’art de museu,’ o ‘l’art per a ser mirat,’ en el que ell anomena ‘l’art devocional,’ o ‘l’art per a viure amb.’[4] En el cas de ‘l’art devocional,’ quan menor sigui la distància, quan més total sigui el compromís, quanta més proximitat hi hagi entre l’objecte i el subjecte, més fàcil serà reconèixer-ne el valor i significat. Per a García-Rivera doncs l’art no és només per a ser contemplat sinó també és per a ser tocat. El que fa possible la bellesa no és la distància sinó la intimitat[5]. Aquest ‘art per a viure amb,’ o ‘art per ser viscut’ no sorgeix primàriament de la mà d’un geni solitari sinó de la vida (amb totes les seves llums i obres) d’una comunitat humana. Aquest model en comptes de promoure artistes genials i mers espectadors, entén a la comunitat, és a dir la xarxa de relacions (divines, humanes i còsmiques), com a la font creativa. Així, segons aquesta comprensió, una processó de Setmana Santa pot ser tan o més bella que la Gioconda, en tant que articula i fa visible la recerca de sentit d’una comunitat.

---