La força guaridora de la fe (II)

Jesús que guareix: model, fonament i font de la pastoral de salut

Davant d’aquest món del sofriment, un es pregunta: Com arribar a tota aquesta gent? Quines línies d’actuació seguir? Com evangelitzar? Cadascú, segons la seva personalitat, ho afronta de manera diferent, amb el seu propi estil, amb la consciència que no actua ni aïlladament ni unilateralment, sinó que és enviat per la comunitat cristiana.

En tot cas, la millor actuació parteix sempre de contemplar l’actuació de Jesús: què va fer, quina era la seva motivació i també quina era la seva finalitat. No hi ha fonament més sòlid.

a) Quina és la motivació de Jesús? Què és allò que l’impulsa? Sembla clar que la seva motivació és la misericòrdia, la compassió, l’amor entranyable que Déu té pels homes, i especialment pels febles i els que pateixen.

El que l’impulsa és la seva passió per alliberar-los del mal i del sofriment, amb la desintegració que comporten. Amb la seva actuació mostra que hi ha esperança, perquè Déu no els abandona sinó que està al seu costat. És un signe que mostra que la seva situació no és la definitiva i obre la porta a l’esperança.

Aquesta és la clau de volta de la tasca pastoral en relació amb els malalts. Que les actuacions concretes que es puguin fer vinguin orientades i motivades des de la caritat pastoral: des de la misericòrdia, obrint portes a l’esperança que ve de Déu, donant sentit a la difícil realitat que s’està vivint.

b) És sobretot a través de la seva presència i actuació en el món de la malaltia i de la debilitat que Jesús anuncia el regne de Déu. És la seva acció en el món de la malaltia que utilitza com a mostra de l’arribada del regne de Déu: “els cecs hi veuen, els coixos caminen” ...i això és senyal que el regne de Déu és a prop.

Actualment es podria dir que el món de la malaltia, sofriment i exclusió és un dels llocs teològics des d’on resulta més creïble anunciar el regne de Déu i la seva salvació.

En aquest sentit, resulta impactant una frase de E. Jünger, que pot ser aplicable al món de la malaltia: «Son los expulsados, los proscritos, los ultrajados, los despojados de su patria y de su terruño, los empujados con brutalidad a las simas más hondas. Ahí es donde están los catecúmenos de hoy».

Així, el món de la malaltia representa una plataforma especialment privilegiada per tal d’evangelitzar, d’anunciar el missatge de salvació que Jesús ha portat. De fet, en aquests moments actuals, de dificultats grans per dur a terme la tasca d’evangelitzar, pocs camps poden ser tan fecunds i fructífers com el món de la malaltia.

c) Tot això, a més, realitzat per part de Jesús d’una manera especial: amb afecte, amb tendresa, des de la disponibilitat i la presència.

Amb el pas del temps, el privilegi d’entrar en contacte amb persones que són veritables testimonis de Déu permet descobrir cada vegada més com aquestes actituds tenen una força i una transcendència imprevisibles. S’observa com l’amor cura, com l’estimació és sanadora. L’afecte i  la tendresa tenen una eficàcia guaridora molt important, i en ocasions poden obrir la persona a la fe o, almenys, poden ajudar a desfer molts prejudicis sobre la imatge de Déu o de l’Església fortament arrelats en aquelles persones.

Per això, respecte a les actituds de l’agent de pastoral poden resultar valuosos els consells d’un prevere entregat als més marginats i exclosos. Deia que era molt important la proximitat, ser-hi, que et veiessin, escoltar sense presses, sense cansar-te, comprendre la persona i deixar-se impactar per ella, no jutjar, mostrar afecte, confiança i suport per tal d’obrir horitzons, i també ajudar a donar sentit a la realitat que s’està vivint.

d) L’amor de Jesús és gratuït. Sense res a canvi. Simplement perquè estima.

Per tant, la presència en el món del malalt no es basa en grans tècniques, ni vol ser una simple “estratègia” d’evangelització. L’essencial és la misericòrdia, i aquesta, en el seu estat més pur, sempre és gratuïta. Al respecte és suggerent un aforisme de Tagore, que diu: «El qui vol fer el bé, ha de trucar a la porta. El qui estima, la troba sempre oberta».

Es presenta en aquest punt el controvertit tema de contraposar el testimoni amb l’anunci explícit, la presència amb una evangelització en sentit estricte. De fet, aquest és un dels reptes que es plantegen en la tasca pastoral: trobar el punt d’equilibri i saber oferir a cadascú allò que necessita i pot rebre en aquell moment, sense forçar processos, però també sense paralitzar-los o evitar-los. En el fons, no hi ha contraposició, perquè de l’abundància del cor en parla la boca, i s’acaba transmetent allò que es viu.

Lluís Simón Pascual