Déu, raó del nostre ministeri

Els preveres vivim l’espiritualitat des del reconeixement que «el nostre cor viu inquiet fins que descansi en Déu» (St. Agustí. Confessions 1,1). Tot i que el crític de la religió, Slavoj Zizek, manifesta enfront del terrorisme d’avui que «si Déu existeix, tot està permès», nosaltres creiem que sense Déu els humans vivim el perill d’agenollar-nos davant milers  d’ídols que ens deshumanitzen. La bondat no és un mèrit personal, és fruit de l’acció de l’Esperit que treballa a través del nostre ésser. Un personatge de la novel·la Els germans Karamazov de Dostoyevsky afirmarà, a l’inrevés de Zizek: «Si no hi ha Déu, tot està permès». L’arrel del terrorisme, conclou André Glucksman, no és la creença en Déu, és la referència arbitrària a la seva voluntat. La fe en Déu, en definitiva, dóna sentit al ministeri sacerdotal.

Els preveres, només amb la nostra presència, anunciem que el primer manament del decàleg és el fonament de l’existència humana i de la nostra vida sacerdotal. El respecte i la justícia, la humilitat i el servei, l’amor i l’humor, la reflexió i el fer de cada dia, l’espiritualitat, troben el seu sentit i la seva mútua interrelació en aquesta afirmació explícita del nostre sacerdoci: «Déu és i s’ha revelat en Jesucrist».

L’opció i la convicció que «Déu és», és el servei més excel·lent que oferim com a preveres. L’Esperit ens anima a passejar arreu que el viure té un sentit sobrenatural. Observant testimonis de germans preveres i escoltant comentaris sobre ells, he valorat que la societat d’avui preua la nostra identitat. En els segles VI i VII, St. Isidor ja afirmava que qui té mansuetud, paciència, sobrietat, honestedat... «és un ministre de Déu eficaç i representa un sacerdoci perfecte» (Sobre els oficis eclesiàstics, cap. 5).

Moltes persones amb qui comparteixo i celebro la fe, m’animen a viure amb dignitat el presbiterat.  Desitgen que el meu sacerdoci sigui l’element “unificador” i “essencial” de tot allò que m’ocupa. Sols amb la seva mirada em manifesten que no ajudem ni a creients ni a agnòstics ni a ateus quan convertim el sacerdoci en quelcom “secundari” o “complementari”.

No se’ns demana laïcitzar el presbiterat sota el pretext d’aconseguir que «les alegries i les esperances, les tristeses i les angoixes de les persones del nostre món, sobretot dels pobres i dels qui pateixen, siguin al mateix temps les alegries i les esperances, les tristeses i les angoixes, dels deixebles de Crist» (GS n.1). Si no serveix, i si mai no ha servit una Església secularitzada, sí ha servit i serveix una Església que opta per la santedat i per la formació permanent dels seus preveres. El Directori per al ministeri i la vida dels preveres, expressa amb claredat: «El sacerdoci no pot reduir-se als seus aspectes funcionals».

No pocs dels nostres contemporanis viuen indiferents enfront de la raó profunda de la nostra espiritualitat específica: Déu! I sanament inquiet em demano: ¿Ens resignem o ens preocupem d’aquesta pèrdua de fe?

Constatant que el temps consagrat al Senyor no resta importància al meu sacerdoci sinó que el regenera constantment, i que la finalitat del ministeri sacerdotal és acompanyar les persones a la descoberta i vivència de Déu, us convido a valorar algunes de les prioritats sacerdotals que per a mi són fonamentals:

1. La celebració de l’Eucaristia. «Un prevere val el que val la seva vida eucarística, sobretot, la seva missa. Missa sense amor, sacerdot estèril... Devoció eucarística descuidada o desanimada, sacerdoci en perill» (Joan Pau II, Discurs al Congrés sacerdotal. 16-II-1984). Per manca de temps haurem de deixar tasques pastorals, però no ens serà saludable deixar ni l’Eucaristia ni la Pregària.

2. La cura del nostre ministeri. Aquest do de Déu pot trontollar a causa de la rutina. Sense vida interior, el nostre ministeri perd la seva base i inspiració, és torna descafeïnat. Nosaltres hem de ser els primers creients i els primers evangelitzats. Hem estat ordenats per fer progressar les persones en la vida divina (PO, 2).

3. L’obediència al Pare. No oblidem que actuem in persona Christi. Com Jesucrist, el nostre ministeri no té límits d’intensitat ni d’extensió. El futur de l’Església depèn de la santedat dels seus membres i, especialment, de la nostra.

4. La fe. Donem-nos a conèixer com a persones de fe. Abandonem un genèric humanitarisme. La font de la nostra espiritualitat és Déu. No cerquem fer carrera ni privilegis ni interessos particulars. Jesús ens ha cridat, per mitjà de l’Església, a ser testimonis i dispensadors d’una vida diferent a la terrenal. La nostra missió específica és Instaurare omnia in Christo.

Així, i com a conclusió de la meva reflexió en els dos escrits que us he ofert: Procurem apropar les persones i les seves circumstàncies al Déu de Jesucrist que revelem i encarnem essent preveres. Fem-ho des de la proximitat i credibilitat que regala qui procura ser “bona persona”.  

J. Bosco Faner