La mort de Déu

Anys enrere, aquest títol sacsejà la consciència de molts cristians. Fou la porta d’una renovació teològica. Però, no vull parlar d’aquesta mort teològica, sinó sobre el sentit de la mort del Déu encarnat en Jesús en la creu. Tota la Setmana Santa és una contemplació de la creu on estarà penjat Jesús. “Mireu l’arbre de la creu on morí el Salvador del món” contarem Divendres Sant mentre adorem la santa creu. La creu és contemplada com a patíbul on el desconsolats giren els seus ulls. En la creu es troba penjat el sofriment humà i les seves esperances. En el moment de la creu el desconsol sembla perdut, però gràcies a que saben que hi ha la Resurrecció la mirada desconcertada compren que aquella fusta és l’arbre de la vida. El Jesús crucificat vencerà la mort i serà el Messies salvador que donarà la vista als cecs, qui portarà consol al desconsolats i manté dempeus als desvalguts, i salva la vídues i els orfes. Aquest Jesús, és el Crist que un cop mort dóna esperança al món.
 
El camí cap a la Pasqua passa inexorablement per la creu. Els cristians assumim que en el creu es troba penjat, després d’haver estar condemnat pel poder del món, Aquell que amb el seu sofriment salva al Món. En el patíbul de la creu hi ha penjat el Déu dels cristians. Aquell que transcendeix tota història, volgué fer-se home, patí i fou sepultat per ressuscitar després. En aquest relat es condensa el sentit de la fe anunciada als que esperen la salvació. Però perquè tot això fos acomplert en el temps, Déu encarnat hagué de patir i morir en una creu. Aquest és el Déu confessat pels cristians i és el Transcendent que fa singular l’experiència creient cristiana. Ja que Déu, compassiu  pel sofriment de les persones assumí fins les últimes conseqüències la plenitud de l’amor. Penso que aquesta singularitat de la divinitat cristiana certament ens diferencia d’altres creences religioses.

Etiquetes: