Amb “la Pepa” hemos topado

Aquests dies hem sentit parlar molt, i es seguirà parlant durant tot l’any, de la Constitució del 1812- coneguda popularment com “la Pepa”. Hem escoltat que va ser la tercera de les constitucions escrites i no s’han escatimat elogis sobre la seva capacitat innovadora i alliberadora. Per alguns “la Pepa” és el símbol d’una Constitució Lliberal.

No cal insistir aquí amb el que s’ha repetit un i un altre cop. El que voldria posar sobre la taula és el que s’acostuma a callar sobre aquesta Constitució.

Aquesta Constitució va néixer com a resultat d’una voluntat d’entesa entre lliberals i conservadors o absolutistes, tal i com eren anomenats en aquells moments.

Si la correlació de forces va permetre certs avenços en els àmbits de les llibertats aquests avenços van ser, certament, molt irregulars.

Sigui per una raó o per una altra el cert és que tot l’esperit lliberal que se li atribueix a aquesta Constitució s’atura de sobte quan arriba al punt on es tracta de la Llibertat Religiosa.

En el seu article 12 literalment diu: “la religión de la nación española es y será perpetuamente la Católica Apostólica Romana, y la nación la protege por leyes sabias y justas y prohíbe el ejercicio de cualquier otra”.

Es a dir: no només afirma la catolicitat de l’Estat Espanyol sinó que prohibeix explícitament l’exercici de qualsevol altre religió.

La “Pepa” una Constitució lliberal? Segons es miri. Perquè si es mira des de la perspectiva de la Llibertat Religiosa el resultat és molt decebedor.

Una part invalida la totalitat? Segur que no.

Però a mi m’agrada situar-me en aquella part de l’Església, i de la societat, que quan el règim franquista va voler aplicar la seva pretesa llei de Llibertat Religiosa va preferir quedar-se al marge tot argumentant: Si no hi ha llibertat democràtica no hi ha veritable Llibertat Religiosa.

En relació a la Constitució de 1812 jo ajustaria la frase tot dient: “si no hi ha Llibertat Religiosa no estem parlant d’una Constitució Lliberal”