Publicitat vocacional

            La publicitat que recentment ha aparegut sobre les vocacions sacerdotals ens ha deixat un regust agradolç. Des de la visió positiva el fet d’obrir a la societat a un millor coneixement del servei espiritual i religiós dels preveres és un bon intent. Comunicar que la vida del prevere en el servei que fa a les comunitats i a l’evangelització, pot ser un camí de felicitat i plenitud, és encertat. Són molts els capellans que a la pregunta sobre si tornarien a escollir aquesta opció, aquesta vocació, respondríem que si, que comptant amb les limitacions pròpies de la vida, va ser un encert i un camí de servei, d’escolta, de consol i de plenitud.
            Paral·lelament a aquestes dimensions positives i d’altres que es podrien afegir, la publicitat vocacional que fa poc hem vist ha provocat un important refús. En el fons a molts dels que estimen la nostra vocació, un cert disgust: no és això, companys, no és això.
            Potser el més gran desencert ha sigut, tenint en compte l’actual crisi i els milions de parats, sense feina, que hi ha en el nostre país, fer servir aquestes realitats per garantir als preveres del futur un treball fix. Aquesta publicitat no la podem acceptar, pel que té de comparació amb tanta injustícia en gran part provocada per l’afany compulsiu de benefici financer, que arrossega a tanta gent a la fam, la pobresa, el malestar i fins la violència amb els mateixos i cap enfora. Ha estat una important patinada publicitària que ha provocat  burles en bastants mitjans per ingènua i desafortunada, i pot haver molestat als que pateixen l’empobriment.
            No es tracte, ara i aquí, de fer llenya sobre un arbre prou socialment castigat. I per això la pregunta és: què cal subratllar sobre la nostra vocació i estat de vida?
            Una bona publicitat ha de preguntar-se quins és el missatge central que ha de comunicar i quina és la millor manera de ser entès. El missatge central és el servei i la comunicació de Jesucrist en la comunitat de l’Església. Una Església que cada cop és i serà més l’Església dels laics i per tant la vocació sacerdotal està centrada en el servei espiritual i sagramental de les comunitats i de l’evangelització. Aquest servei demana tota una vida, donació, actualització de la bondat, la misericòrdia, la proximitat i la donació seguint les petjades del Senyor.
            Com pot comunicar-se a la gent d’avui aquesta vocació? Com pot arribar als joves? Com poden alguns experimentar que el que porten dintre del cor i ja senten ni que sigui vaporosament, coincideix amb aquest missatge? Quines imatges, quins testimonis, quines paraules?
Aquesta és la missió del publicistes. No de tots, sinó dels que entenen el missatge, dels que el valoren, encara més, dels que hi combreguen. I fins que ells no encertin en la millor manera de transmetre el missatge, millor no fer proves en un tema tan allunyat de moltes de les mentalitats actuals.
            Sense ser massa optimistes podem pensar que hi ha publicistes capaços de fer un millor servei del que ens han ofert recentment.