L’arquebisbe Vives té principis

L’arquebisbe Joan-Enric Vives, bisbe d’Urgell i copríncep d’Andorra, va pronunciar fa uns dies una conferència a l’històric Romea de Barcelona, convidat per la Fundació del teatre a parlar de “L'aportació del catolicisme a la cultura catalana”.

Al final de l’acte, li van preguntar com veia això que hi ha qui diu que el problema de la secularització a Catalunya era culpa del nacionalisme de l’Església catalana. I va fer servir un exemple que ha utilitzat altres vegades: “Fa anys semblava que a Catalunya no hi havia vocacions –que n’hi ha, els seminaristes no són una espècie a extingir- perquè érem tants nacionalistes. I ara a Salamanca tenen zero ordenacions i no serà per una opció nacionalista catalana”. (Ja va aclarir que no volia focalitzar-ho amb Salamanca però les xifres mostren que són ja moltes les diòcesis espanyoles que durant anys no ordenen capellans o que els seminaristes es compten amb els dits de mitja mà).

Aquest to desenfadat de la conferència, no té res a veure amb el contingut formulat en l’acte. Amb tot el que s’ha dit sobre el catalanisme i l’Església els darrers anys i de la unitat d’Espanya com a principi moral, és ben significativa la part de la conferència que el mateix Vives va definir com “una declaració de principis”. Un discurs que va emmarcar en el recent document dels bisbes catalans Al servei del nostre poble.

No són paraules noves, i més d’una vegada ha parlat en la mateixa direcció. Però m’ha semblant interessant transcriure-ho. És rellevant la seva insistència tenint en compte que, pel que expliquen els qui entenen d’aquestes coses, són principis que no ajuden a fer carrera episcopal. L’ambigüitat catalanista es veu que és el que ara es porta.

“Ningú no dubta que Catalunya té una cultura pròpia, els bisbes de Catalunya assumim que se li pot aplicar els ensenyaments de Joan Pau II sobre cultura i nació. Sense arrelar-se a la cultura catalana la fe esdevindria forana, espúria. És evident que els bisbes desitgem per damunt de tot i principalment anunciar l’Evangeli de Jesús a tothom. Això és el primer. Un capellà primer porta l’Evangeli. Vol comunicar una bona notícia que es feta d’amor, de respecte a la dignitat de la persona, de respecte a home i dona, de felicitat, d’eternitat. Això és el nucli dur. El què volem. Però després això no es contradiu amb un catalanisme democràtic, respectuós i positiu; que valori l’obertura catòlica a totes les altres nacions i llengües. Si això no fos així, resultaria que tots els catòlics del món podrien ser patriotes menys els fidels de Catalunya. En aquest sentit ha estat molt clarificadora la visita de Benet XVI a Barcelona.

“Els bisbes actuals de les diòcesis de Catalunya continuem mostrant el nostre amor pastoral, la nostra responsabilitat col·lectiva envers Catalunya, amb punts importants de la Doctrina Social de l’Església per molt que ens puguin criticar alguns altres col·lectius, fins i tot alguns altres episcopats. L’Estatut, la llengua vehicular de la pastoral, l’acollida de les noves allaus migratòries, la presència de tantes accions culturals, de serveis i accions caritatives, el respecte noble per a les autoritats constituïdes encara que no sempre comparteixin la nostra fe i la nostra manera de veure el món, amb una laïcitat positiva que som els primers que volem acceptar, en aquest tauler de joc comú per a tots de defensa dels Drets Humans, de defensa de la persona, de defensa de la vida, amb rebuig de un periodisme ofensiu, de tots aquests atacs que hem anat rebent, o l’aportació sobretot de la nostra sensibilitat pròpia a l’hora de redactar alguns documents episcopals.

“L’Església és una xarxa petita, sembla a vegades feble i insignificant, però està a tots els racons del territori, on cada diumenge pocs o molts es reuneixen, senten la paraula de Déu en català, i és un de les institucions que va fer abans de TV3 i de l’Avui que la llengua anés endavant.

“És amb aquest compromís que jo com a bisbe, i els meus germans bisbes, i tots els sacerdots, i el conjunt de les comunitats –amb alguna excepció- volem estar al servei també del nostre poble, d’aquest país i de la seva cultura perquè sabem que és un deure de caritat. El seu patriotisme el cristià el viu engalzat, dimanant del seu compromís de caritat envers la família humana. Així ho demanem també als nouvinguts, que per caritat i per amor, vulguin agermanar-se amb el poble que està aquí, que ningú vulgui imposar una llengua damunt d’una altra, que no hi ha llengües o cultures millors que unes altres: hi ha aquesta pluralitat amb la que Déu creador ha fet en el món. Defensar totes les llengües, defensar tots els parlars, defensar l’ànima humana que s’expressa en totes elles. Per tant, i jo en la mesura que puc, volem tenir aquest compromís i renovar-lo”.

Dit això, les preguntes van anar la majoria en aquest línia i va aprofitar per aclarir que no es tracta de cap manera de fer un “nacionalcatolicisme català”, que a Déu el que és Déu i al César el que és del César. Però això no exclou que “els catalans tenim dret a ser patriotes de les nostres coses i si s’ofèn algú, que volem que els digui. Nosaltres anem per tot el món i tota l’Església allà on viu se sent amiga [del país], sense fer-ne un Déu”

I també va respondre que els bisbe ja no entren “en quina és la formula millor perquè és respecti la nacionalitat catalana”, però sigui quina sigui, l’ha de respectar.

Fent broma va ser molt il·lustratiu recordant que “al món només hi ha dos eclesiàstics que tenen permís per fer política –com a caps d’estat-: el papa i jo. De tota manera, n’hi molts més d’eclesiàstics que fan política sense permís”. O, afegeixo, dient que no fan política, són els primers en fer-ne.