Generació privilegiada

Pertanyo a una generació socialment i eclesialment privilegiada. Nascuts als voltants dels anys 60, varem viure les esperances de la transició política i els primers fruits, tendres, imaginatius, arriscats, del Vaticà II, del que començarem aviat a celebrar els 50 anys.

Tenim les motxilles plenes. De testimonis i vides que ho han donat tot pensant que era possible un món diferent, una societat més justa. De laics i capellans que ens van mostrar i ens van ensenyar a viure la fe amb radicalitat evangèlica i a la vegada sense fugir d'aquest món tan complex i carregat d'ambigüitat. Alguns no se n'han sortit, i aquesta tan dífícil tensió entre l'evangeli i el món els ha fet triar. D'altres, amb el risc de ser titllats de "col.laboracionistes" o de poc radicals, continuen intentant que el món que viuen no sigui del tot alié a les Benaurances. I probablement cada dia anem a dormir pensant que no hem fet el que hauriem d'haver fet... i en demanem perdó, i la força per a continuar de nou en mig del que Madeleine Delbrêl anomena  "els nostres deserts" als que som enviat com "missioners sense vaixell".

I ens agrada que, ara, la nostra Església obri espais on puguem trobar-nos creients i no creients per a compartir les grans qüestions que toquen la humanitat sencera. La Missió Metròpolis, l'Atri dels Gentils, son iniciatives valuoses en aquesta línea. Ens falten espais de frontera, on puguem convidar "els nostres", els que trobem en la feina de cada dia, els amics amb qui compartim angoixes i esperances, i amb els que, sovint, no compartim la fe. Convidar-los a conèixer el que per a nosaltres és resposta definitiva, Jesucrist. Sense prepotència, sense negar les nostres misèries i els nostres límits, ni les nostres infidelitats. No volem adhesions acrítiques, infantils, sinó madures, que valorin que en la creu i la resurrecció de Jesucrist s'assumeix tota la miseria humana. Que això ens permet viure també la nostra pròpia limitació.

Però a més d'aquests actes ens cal quelcom més. Cal apostar decididament per a que no s'apagui el blè que fumeja ni es trenqui la canya que s'esqueda. Cal que cadascun dels que ara tenim una edat i el priveligi del que hem rebut, apostem decididament per a convocar , crear, proposar en el nostre ambient inmediat espais de sentit, de pregunta, d'acollida. Cal que assumim, encara més, la responsabilitat d'una generació que, en lloc de lamentar-nos del que hauria pogut ser i no ha estat, ha d'ajudar a obrir perspectives de futur. No en hi ha prou de dir que estem bé amb el nostre petit grup, amb els nostres de tota la vida... cal retornar el que Déu a través de l'Església ens ha donat.
I sí, seria fabulós que des dels bisbats s'apostés, com alguns ja estàn fent, pel laicat; i es donés reconeixement a capellans que dediquen "les seves hores lliures" a acompanyar grups de laics, moviments. Però si això no és a tot arreu així, agraïm que hi hagi laics i capellans que encara hi creguin. I assumim la nostra responsabilitat de generació privilegiada.