Enric Capó, fidel a ell mateix

El pastor Enric Capó ha estat cridat a la presència del Senyor. La seva ha estat una vida de servei i de dedicació. Segurament hi ha moltes maneres d’explicar com era perquè una llarga trajectòria com la seva és molt difícil de resumir en unes poques paraules. Amb tot, una de les bones maneres d’explicar com era és afirmant que ha estat un home fidel a ell mateix.

Recordo el dia en què va deixar de ser membre de la Comissió Permanent de la seva Església, després de més de 35 anys de servei. El Sínode, posat dempeus, li va agrair la seva tasca amb un llarg i calorós aplaudiment. Ell, segut a la seva cadira, amb l’economia emocional que el caracteritzava i amb l’austeritat en el gest que sempre l’acompanyava, va ser testimoni del fet, abstret en ell mateix.

Així també era l’Enric Capó.

A mitjans del mes de gener vam compartir un mateix sopar i ens vam seure plegats. En el decurs de la conversa vam parlar de la història de les esglésies evangèliques de la ciutat de Barcelona arran del llibre que es va publicar l’any 2011 sobre aquesta mateixa qüestió. La conversa mica en mica va anar derivant sobres temes bíblics i finalment vam anar a parar a la darrera versió publicada de la Bíblia Interconfessional. L’Enric, que sempre s’ha sentit pròxim a la història, des de quan era professor d’aquesta assignatura en el Seminari, i a la traducció de la Bíblia al català, per la seva vinculació a aquesta tasca durant molts anys, em va explicar una de les seves propostes de treball que mantenia sobre la taula. “El que ens cal”, em deia, “és una edició en català del Nou Testament i dels Salms -seguint la tradició que tenim els protestants-”.

Ell no veurà fet realitat aquest somni però aquesta iniciativa inconclusa ens compromet a tots a treballar per aconseguir-ho.

A l’hora d’acomiadar-nos li vaig fer dos petons, com sempre que el veia darrerament. Ni ell ni jo, ni ningú dels que ens acompanyava, sabien que seria el nostre darrer comiat.