Vés al contingut

Fa temps que els capellans de la meva generació i més grans parlem dels capellans joves normalment per criticar-los, per mostrar certes reticències o per denotar un cert malestar que prové del fet que no segueixen massa la nostra línia i són poc seguidors del Vaticà II i massa dels darrers papes i dels moviments de caire carismàtic.

Potser no tenim massa en compte que sempre hi ha i hi haurà certa competitivitat o tensió entre les generacions mes grans i més joves. Però potser no tenim tampoc en compte una realitat de la qual se’n parla molt menys. Molts dels capellans joves procedeixen familiarment de les capes obreres i populars, i força del món de la immigració castellana, andalusa o gallega. Són d’un sector d’una classe senzilla, que potser no ha estat prou concientitzada encara que instintivament tinguin posicions ben populars. En les societats occidentals coexisteix una classe obrera més sensibilitzada, amb més consciència de classe, per dir-ho d’alguna manera més “d’esquerres”, i una altra de més conservadora.

Possiblement intervenen diferents factors en el tipus de persones que en els darrers vint anys accedeixen als seminaris. Per un cantó hi juga la mateixa decantació involucionista de l’Església. Per una altra banda hi intervé el fet que temps enrere els seminaris (en la nostra època) eren educativament més oberts i feien objectivament (encara que no fos de forma explícita) un filtre als que procedien de sectors més conservadors. Així doncs, alguns nascuts i educats en aquests ambients (la immigració també s’ha anat aposentant) han esperat a entrar al seminari i ho han fet quan aquests els han obert més clarament les portes. Això explicaria que des de fa temps entren als seminaris homes ja fets, i no tant joves. De fet alguns són de la nostra mateixa edat o una mica més joves i haurien pogut entrar en la nostra època i no ho van fer. Ens podríem preguntar quina imatge d’Església tenien llavors? O encara no l’havien sentit propera o amb un cert interès per part d’ells. Alguns d’ells es van anar sentint millor simpatitzant o adherint-se als nous moviments, que són de caire neo-conservador. (una imatge diferent d’Església).

De fet seria molt interessant fer una enquesta als que han entrat (i sortit) dels seminaris en aquests darrers vint anys, per veure procedències, edats, classe social, família, educació rebuda, treballs que han realitzat, pertinences eclesials i socials...

Sempre hi ha hagut entre els capellans, com és lògic i reflecteix la realitat social, alguns de més de “dretes” i altres de més “d’esquerres”, amb tots els matisos complexos dins de cadascuna d’aquestes tendències. La política sempre ha interessat al clergat, ja que abans hi podia influir més, i ara, com sempre, els capellans tenen criteri, i al cap i a la fi, la política és un camí per anar realitzant moltes de les aspiracions evangèliques. Per tant també és lògic que entre els capellans joves es vagi produint aquesta diferenciació.

Penso que encara falta temps perquè, tenint més experiència de l’ofici, del tracte amb les persones, de la desafecció envers els partits conservadors i fins i tot envers certes propostes eclesials i papistes, es vagin posant al costat del poble, i vagi sorgint una “nova esquerra eclesial” entre ells, que apuntarà qüestions segurament ben noves i interessants.

Quim Cervera és capellà i sociòleg

Grups

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.