Vaticà: l’atracció del secret

L’Arxiu Secret Vaticà desencadena, com tot allò que es qualifica de “secret”, la imaginació de pràcticament tothom. El que la majoria de la gent no sap és que en el cas de l’Arxiu Vaticà la designació de “secret” ve del llatí secretum, que vol dir privat. I sent propietat del papa no va ser fins a finals del segle XIX que hi van poder tenir accés els historiadors i estudiosos. Roman vedat al públic. Per això és de gran interès l’exposició que aquest dimecres s’inaugura als Museus Capitolins de Roma: Lux in Arcana, l’Arxiu Vaticà es revela.
 
 
Fins al 9 de setembre els visitants d’aquesta mostra podran veure 100 documents valuosíssims de l’Arxiu Secret Vaticà. I és que des dels primers segles del cristianisme els papes conservaren amb cura les escriptures que tenien relació amb l’exercici de la seva activitat. Els documents dels set primers segles, però, no han resistit el pas del temps. Actualment el patrimoni, arxivat al llarg de 85 km. linears de lleixes, cobreix un arc cronològic de gairebé dotze segles (VIII-XX).
 
 
És difícil fer una tria dels documents més destacats de l’exposició, ja que tots són de gran interès. Des de les Actes del Judici contra els Cavallers del Temple (1311), a la Butlla d’excomunió de Luter (1520), passant per una carta de Miquel Àngel, preocupat per la interrupció e les obres a Sant Pere, o la darrera carta de la reina escocesa Maria Estuard, adreçada a Sixt V abans de pujar al patíbul.
 
 
Segurament també copsaran l’atracció del públic les Actes del judici contra Galileu, datades el 1633, o el Dictatus Papae del 1075, un document que conté 27 proposicions dictades per Gregori VII que decreten la supremacia pontifícia sobre qualsevol altre poder, fins i tot el de l’emperador. Segons aquest Dictatus, només el papa pot reformar qualsevol setència emanada per algú que no sigui ell mateix, només a ell els prínceps li han de besar els peus, ningú no el pot jutjar... La proposició amb més conseqüències polítiques és la que diu: “A ell, li és lícit deposar els emperadors”. I és a aquesta proposició que es va apel.lar Innocenci IV el 1245 per a deposar l’emperador Frederic II, tal com resulta en una Butlla que es pot veure també en aquesta exposició romana.
 
 
Sens dubte cal remarcar l’interès d’alguns documents del període la Segona Guerra Mundial, relatius al pontificat de Pius XII, que fins ara havien estat vedats fins i tot als historiadors. Això, perquè el lliure accés als estudiosos es realitza de manera retroactiva per pontificats. Actualment el límit és el pontificat de Pius XI (1939), a excepció dels douments del Concili Vaticà II (1962-1965) i el fons Presoners de Guerra (1939-1947).
 
 
Aquesta exposició és un bon motiu més per a una escapada a Roma.