Poblet i la crisi

Poblet sempre ha passat per monestir auster i discret. Poques vegades és notícia i només hi ha algunes aparicions puntuals quan els periodistes els van al darrera d’un tema llaminer com el dels monjos ecològics.

Dins d’aquesta discreció, està el cartell que tenen enganxat a la porta de l’Església amb el que vaig topar aquest diumenge i vaig posar al Twitter. Pel que veig, aquesta pràctica de dedicar els donatius de les misses del cap de setmana (segurament les més quantioses) a Càritas, està en marxa des del novembre, sense ser notícia.

Em va agradar perquè és un signe més de les coses que està fent la gent d'Església en aquest context. Els darrers anys no he anat a grup o trobada eclesial on es parli de la crisi i on no es plantegi també què ha de fer personalment cadascú amb el que té a la butxaca. I molts ho fan. Discretament, com una opció personal o de grup.

Però és que a més, no ho fan ara. Ho han fet sempre. Alguns amb opcions ben radicals, i altres més limitades, fins i tot contradictòries, però generoses. De fet, valdria la pena de fer una enquesta per veure quina part dediquen els cristians (i els homes i dones de bona voluntat) del seu sou a aquests tipus d’iniciatives socials. Estic segur que en general sortiríem ben parats (tot i que alguns quedarien ben retratats).

La resposta a la crisi es concreta amb el treball de Càritas a cada parròquia, amb les ONG i fundacions de les ordes religioses, o amb les escoles cristianes que deixen de cobrar quotes, però sobretot, amb el que fa cadascú amb la seva consciència. I no per la crisi, sinó perquè fa anys que en molts ambients eclesials es treballa i es planteja la necessitat de concretar també la paràbola del Bon Samarità en el compte corrent. Encara que ningú en passi comptes a la terra

Etiquetes: