Crisi i recomposició industrial (I)

 

“Aquesta crisi és de final de cicle productiu i energètic. Alerta dels excessos de les societats occidentals, i obre la porta al nou paradigma de la sostenibilitat”

Si ens volem reconciliar d’alguna forma amb la crisi financera com a objecte d’estudi i de comprensió, més enllà del fet tràgic que representen les seves conseqüències laborals, socials i polítiques del dia a dia, hem de començar per entendre el model productiu actual, els seus fràgils fonaments, i no ignorar els cicles històrics del capitalisme. Proposo contemplar el moment actual com un moment de frontera que separa l’abans del després, procurant intuir com serà la sortida després del col·lapse i quines són les actituds que hem de prendre ja ara per anar dibuixant el nou escenari postcrisi. 

En el sistema econòmic industrial, el que entra en crisi és el concepte de producció. Els béns produïts no són reproduïbles sinó que provenen de l’extracció d’uns recursos que, en ser industrialment valoritzats, generen uns residus sense valor econòmic. Aquí  apareix un mite. El creixement: créixer sobre la base extractiva acaba conduint al col·lapse perquè els recursos són limitats. Eufemísticament es parla de medi ambient en referència al balanç entre els recursos prèvia valorització (medi natural) i els residus, quan aquests ja no tenen valor econòmic. Fer quadrar aquests balanços és precisament l’objecte de l’economia (veure Jose Manuel Naredo). Posem un exemple: La producció (extracció) de petrolis es va estabilitzar fa alguns anys en uns 85 milions de barrils diaris (IEA) mentre la demanda, que va en augment,  ja no podrà ser satisfeta perquè els pous no donen més de si. El balanç final d’aquest procés industrial és l’emissió de contaminants i l’escalfament global, al marge de la pèrdua del recurs energètic perquè tot i que l’energia no desapareix es degrada. Tenim un problema que desencadenarà més tard o més d’hora una crisi.

D’aquest mite n’és filla l’època d’expansió i de benestar posterior a la depressió econòmica dels anys 30. Sovint s’ha posat l’automòbil com a símbol de la segona revolució industrial  associada al progrés, l’eclosió de les classes mitjanes, la societat del benestar, el model de producció fordista... L’energia del petroli, un recurs barat i d’elevada densitat energètica va fer possible la producció en massa, la construcció de grans infraestructures i l’expansió del transport a escala planetària. Junt al progrés generat, aquell model industrial del segle XX anava progressivament soscavant els seus propis fonaments econòmics per insostenible. 

La crisi actual és la porta de sortida d’aquell model i alhora d’entrada cap a un nou paradigma: la sostenibilitat. La nova revolució tecnològica, que inicià el seu procés d’instal·lació caps els anys 70 de la mà de la microelectrònica i la informàtica, el que anomenem avui les TIC, pren ara el relleu amb l’energia procedent de fonts renovables, de la mateixa manera que el petroli i el model industrial fordista  reemplaçaren la primera revolució industrial i la seva font energètica, el carbó, que donà lloc als vapors fabrils, al ferrocarril i a l’enginyeria del ferro i de l’acer.  

És en aquest moment, coincidint el recanvi tecnològic amb uns símptomes que són indicadors de la necessitat inajornable d’un canvi de paradigma (augment progressiu del preu de l’energia, evidència d’un canvi climàtic, auge d’economies emergents amb important càrrega demogràfica...) que es produeixen fortes tensions financeres que desembocaran en una depressió econòmica. Les tensions es produeixen, amén de circumstàncies conegudes, en el marc d’un reposicionament del capital internacional que emigra cap a inversions futuribles, i que eventualment es refugia en inversions oportunistes, altament especulatives –el que s’ha anomenat economia de casino– provocant bombolles financeres que necessàriament tard o d’hora esclaten produint els efectes que veiem. 

Durant els darrers anys del passat segle grans corporacions transnacionals dels sectors més madurs de l’economia (General Motors, Sony, Kodak...) van veure com fins i tot amb independència dels seus resultats o dividends el capital financer migrava cap a altres valors de la nova economia. En caure les seves cotitzacions a la borsa i amb dificultats per a captar recursos, aquestes Companyies, sota la pressió dels accionistes i mitjançant consells de direcció molt ben pagats i suficientment distants per desvincular-se humanament dels cruels efectes de les seves ordres, emprengueren reestructuracions empresarials que comportaren pèrdues massives de llocs de treball i un enduriment de les condicions laborals. Eren les darreres fuetejades d’una bèstia que s’esllanguia mentre no paraven de créixer fulgurantment les gaseles del nou paradigma industrial: Apple, Microsoft, Google, Cisco... 

Es magnificà una irracional expectativa de canvis transcendentals en l’horitzó del nou segle. S’anava inflant la bombolla de les “puntocom”, fins que  el març del 2000 va rebentar desplomant-se la cotització del Nasdaq, l’índex d’empreses tecnològiques del Wall Street, provocant el tancament d’empreses i la ruïna d’inversors. Les convulsions financeres no es van aturar aquí sinó que continuarien, i el 2007 la fallida del banc Leeman Brothers (per les hipoteques subprime), provocava un col·lapse financer mundial i posterior recessió. 

Salvador Clarós és sindicalista