Reflexió a mig menjar capellans

Té la raó la Maria Escalas quan escriu això. Darrere l'odi als capellans o a les religions s'acaarà matant tot el que és gras. Però jo hi afegiria dues coses més, que ja vaig mig apuntar fa poc. Una, no és només per raons econòmiques o socials les que justificarien la protecció estatal, en forma de subvencions, per exemple (és a dir, el que falta del que es recapta per la creueta al que s'ha acordat amb el Govern... socialista). També ho és perquè les religions, malgrat tots els que les perverteixen, són un bé públic. Certament, tenen formes estranyes (els rituals, per exemple, o els símbols) en una societat cada vegada més refractària al llenguatge no racionalista (que confon fins i tot la sexualitat -tan valorada- amb un problema mèdic o atlètic, per exemple). I que la dimensió transcendent no passa exclusivament per les religions, com exlica molt bé al seu darrer llibre en Ramon M. Nogués. Però la capacitat que tenim les persones per mirar de relacionar-nos amb el que dóna sentit a les coses i a la nostra vida, a través del camí que proposa cada tradició religiosa, per exemple però no en exclusiva, atorga a les persones una qualitat que va bé de protegir. Sí, amb l'Església hi ha una amplíssima xarxa de suport als més desvalguts que és absolutament necessària per això que en diem 'cohesió social'. Però m'atreviria a dir que el més rellevant és la relació que uns i altres hi estableixen. D'això en parla molt bé Benet XVI a la seva primera encíclica (vegeu post).

Dues.Aquesta reflexió que he fet no és només per cristians, ho és pel conjunt de la societat. Vargas Llosa, agnòstic declarat, ha dit en més d'una ocasióque les societats amb més creients són millors que les que en tenen menys... però no ho sé, no és una qüestió d'estadística. Dic que no és per a creients catòlics. Els catòlics crec que faríem bé, una vegada hem advertit de què pot passar si de cop es deixen de finançar certes activitats religioses, de proclamar que el que ens mou va molt més enllà d'aquí. Que podem igualment ser creients, i ser solidaris, i ser el que vulgueu sense cap suport de l'Estat (el catolicisme és avi la religió més perseguida al món, i pels estats). Qui hi pedrà, sobretot, és la societat, no pas la religió, diguem-ho així.