Pregar a gust: Capella del Santuari de Sant Crist de Balaguer

Si hi ha alguna revista que cal seguir en l’àmbit de l’art religiós antic i contemporani eclesial a Catalunya, aquesta és, sens dubte, la revista Taüll, que edita la Conferència Episcopal Tarraconense. Us recomano llegir-la on-line des del web site Catalonia Sacra. Fullejant-la, o pantallejant-la com és el cas, he trobat un article referent a la petita capella del Santuari de Sant Crist de Balaguer, un lloc que he visitat un parell de vegades en les col·laboracions que he realitzat en les trobades de formació interdiocesanes per a joves dels bisbats de Lleida, Urgell i Solsona i que trobo molt encertat, tant per la seva distribució, com pel sostre que evoca una tenda de trobada o per la tasca realitzada en el retaule. Donat que l’article està molt bé i l’han redactat els mateixos autors de la capella – Amadeu Matosas i Pere Alarcón – crec que el millor és facilitar aquest article directament.

“Una intenció: En plantejar el disseny de la capella, hem fet el propòsit d’assajar la possible convergència entre les experiències estètiques i les experiències religioses. Així doncs, i com a punt de partida, el nostre treball ha estat un intent de relacionar la espiritualitat cristiana i l’art contemporani. Més enllà del fossat profund existent entre l’art actual i l’espiritualitat cristiana, volem creure que aquest1 no ha d’impedir els possibles ponts en vista a un diàleg fecund entre creativitat i espiritualitat.
 
Una disposició: Si alguna frase pot resumir la nostra disposició respecte al treball a fer, aquesta seria la de “tornar a començar”. Que no vol dir començar de zero, sinó deixar de banda allò que normalment podem trobar al mercat i que la imagineria religiosa tradicional ens posa a l’abast avui, i ser capaços de buscar solucions, de replantejar noves formes com resposta a les necessitats, de tornar a construir, però des de les arrels i la tradició.
 
Aquesta capella estava destinada, després de la remodelació en profunditat que ens encarregaven, a la pregària i l’adoració. I això és el que hem intentat, ajudats en primer lloc per la configuració de l’espai amb el manteniment de la simetria original, que ens proporciona el necessari equilibri en les sensacions, a la vegada que ens replantejàvem els diferents elements tot mirant de donar una resposta actual a un plantejament actual.

Una resolució (la arquitectura i els elements): Des del punt de vista espaial la capella és essencialment un sostre. Un gran sostre que ens acull (s’ha rebaixat molt l’alçada original) i ens reuneix ( base exagonal) i al mateix temps ens enlaira (és una piràmide ascendent). En planta, tot mantenint la simetria es conserva el presbiteri en l’eix, recolzat i tancat per un mur com a fons i presència, convertit en retaule que amaga un últim espai com a petita sagristia.

Fixat l’espai, s’han dissenyat els diferents elements un a un: Alguns (l’altar i la seu) ja han estat utilitzats anteriorment. Els restants s’han produït expressament per a l’ocasió. Així les vidrieres, les pintures del retaule, els bancs, el sagrari, les portes, l’ambó, es proposen com a elements simbòlics, pensant en un tot harmònic . La llum natural i la il·luminació artificial, que amara l’espai i el fa canviant en funció del moment del dia i de les necessitats, arrodoneix i acaba d’expressar l’intent de dotar-lo de la necessària espiritualitat.”