Vés al contingut
Aquests dies estic preparant l’assignatura “Mitjans de Comunicació Social i Església” per l’ISCR-IREL i m’he cercat lectures que condensar per als meus alumnes. Recentment, acabo de llegir “El llenguatge cristià en la cultura de masses”, de l’Albert Sáez i Casas (Premi Fundació Joan Maragall 2000), que m’ha suggerit que l’arquitectura també pot ser un nou mitjà per l’evangelització en aquest nou context dels mass media. Com a mostra propera només cal recordar la visita de Benet XVI a Barcelona per a la consagració de la Basílica de la Sagrada Família i la recent exposició sobre Gaudí que s’ha dut a terme a Roma. Si bé hi ha despatxos d’arquitectura comercial que feliciten el Nadal amb el lema “Imaginació que ven”, crec que aquest lema es podria traduir en el camp eclesial com “arquitectura que evangelitza” perquè, més enllà de satisfer unes necessitats, és innegable que l’arquitectura “parla” i comunica a través d’un llenguatge simbòlic i, com apunta Albert Sáez, l’única manera d’assegurar la presència de la religió amb dignitat en els nous escenaris de la comunicació mediada serà la reflexió entorn del llenguatge amb què s’expressa la fe catòlica: com s’aconsegueix fer significatiu, efectiu, el llenguatge religiós que no va acompanyat presencialment de l’experiència personal ni comunitària.
Complexitat en el llenguatge arquitectònic en l’època dels mass media.
Ara bé, cal tenir en compte les característiques pròpies de l’arquitectura en l’època del caos postmodern (Vattimo), del supermercat de les religions (Berger), i de l’era de l’espectacle perquè la línia entre l’arquitectura que evangelitza i l’arquitectura “venuda” (de l’espectacle) és molt difusa. D’entrada cal tenir en compte que els MCS s’organitzen entorn del criteri de l’espectacularitat. La indústria de la comunicació ja no és una part de la cultura, sinó un empresa lucrativa que cerca el màxim benefici. Els MCS ja no tenen com a objectiu allò de informar, formar i entretenir, sinó que aquests tres objectius han format a passar part d’una estratègia per aconseguir audiència i, així, aconseguir el lucre econòmic del circ mediàtic. Interessa la religió en tant que és fàbrica d’espectacle.
Per altra banda, seguint la distinció de Walter Benjamin entre les experiències (món presencial) i les viviències (món virtual o vicari), aquestes darreres no són capaces d’oferir o propiciar una conversió. Com diu l’arquitecte Enric Comas sj “no hi ha cap arquitectura sacra que actui ex opere operato”.
De l’arquitectura que evangelitza a l’arquitectura “venuda”: La Catedral de Cristall de Richard Meier.
Un bon exemple d’arquitectura “que ven” en el seu sentit pejoratiu l’he trobar arran de la lectura de “La arquitectura del poder”, de Deyan Sudjuc, on en el capítol 11, “Un mausoleo en la autoiglesia”, relata el cas del parc temàtic religiós del culte a la superació (alguns ho van anomenar “heretgia americanista”, un ressò modern del pelagianisme), a Garden Grove – Califòrnia, del predicador evangelista Robert H. Sculler. Aquest pastor, que ha fundat la seva pròpia església, va començar la seva activitat predicant als cotxes o, més ben dit, va agafar la idea de l’auto-cinema tant característic dels USA i el va aplicar a la religió encarregant a un dels gurús de l’arquitectura moderna, Richard Neutra, la construcció d’una “auto-església”, on poder predicar alhora a gent asseguda en els seus automòbils o en els bancs de l’església. Més endavant, el 1977, no tenint-ne prou, li va encarregar al gurú de l'arquitectura postmoderna, Philip Johnson, la Catedral de Cristall.
Finalment, Robert H. Schuller va encarregar un Centre de Benvinguda per la Catedral de Cristall a l’arquitecte d’origen jueu Richard Meier, el qual va accedir a construir amb molt de gust malgrat el panorama sísmic californià. Què és el que ven aquesta construcció? Un gran espai vidriat, a semblança de les esglésies de Frank Lloyd Wright, que pren com excusa la analogia de la divinitat amb la llum i el cosmos per construir un espai espectacular que acull una decoració absolutament “kitsh” que parla més de la vanaglòria del pastor que de la Glòria de Déu.
Pel que sembla, el 18 d'Octubre de 2010 el Consell de Ministres de la Catedral de Cristall es va declarar en fallida i, ben recentment, el 17 de novembre de 2011, l'edifici va ser adquirit per la Diòcesi d'Orange, que ja està preparant-ne la seva remodelació per adaptar-la al culte catòlic.
La badada romana.

El que resulta curiós és que el mateix arquitecte construís l’església Dives in Misericordia per encàrrec vaticà a la ciutat eterna, en el marc del l’entrada en el segon mil·leni. Com recull Plazaola sj a “El futuro del arte sacro”, l’arquitecte declarava aleshores que “No importa a quina religió es pertany; aquí es retroben les coses importants de la vida”, tota una ironia del saber fer dels grans arquitectes i de l’ajustar-se a un programa determinat. Potser aquesta església mostra un dels riscos que, com apunta Albert Sáez, cal passar per aculturar l’evangeli a l’home contemporani, però crec que caldria vetllar perquè l’espectacularitat no fagocités el misteri cristià en les noves esglésies.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.