L’Argentina avui

L’Argentina avui

Podríem comparar la situació actual d'Espanya i Argentina amb una anècdota apòcrifa de la Primera Guerra Mundial. Un destacament militar alemany escriu un telegrama als seus aliats austríacs: "Aquí la situació és seriosa, però no catastròfica". La resposta austríaca diu: "Aquí la situació és catastròfica, però no seriosa". Habituats a viure enmig de la catàstrofe, els argentins s'han acostumat a no prendre’s la vida massa seriosament. Mirem de fer un breu repàs del país.
Argentina ha patit processos continuats d'involució i inestabilitat política amb un protagonisme accentuat de cabdills militars o polítics, oscil·lant entre ideologies progolpistes o revolucionàries. De 1900 al 1983 Argentina ha tingut 24 governs il·legals i 14 cops d'Estat reeixits, el que equival a 22 anys de governs militars i a 12 anys de governs de legalitat dubtosa. Tot i el nou procés democràtic de les últimes dècades, la cultura dels lideratges cabdillistes o de presidencialismes autoritaris amb vocació hegemònica s'ha mantingut (Yrigoyen 8 anys, Perón 11 anys, Alfonsín 5 anys, Menem 10 anys, i Néstor i Cristina Kirchner 8 anys), afeblint el sistema de partits, minvant la qualitat de l'administració pública i dels quadres de govern, danyant el bon funcionament constitucional de les institucions republicanes i federals i afavorint una cultura ciutadana demandant de proteccionisme extrem. A això s'afegeix l'estancament de la seva integració regional al Mercosur, el manteniment de conflictes permanents amb altres països i un nivell de corrupció que la situa, segons Transparència Internacional, al número 100 d'un total de 182 països.
L'actual govern promou una economia subsidiada, semitancada, orientada a la substitució d'importacions (amb un clar biaix antiagropequari) i antiexportadora, caracteritzada per una alta inflació endèmica amb valors anuals superiors al 25% i per una caiguda en picat de la competitivitat. Bona part dels governs anteriors han compartit de manera transversal una política econòmica de trets populistes que ha afectat greument la distorsió dels preus, alts nivells de despesa i endeutament públics, l'augment dels subsidis i que ha fet insostenible la seva economia en el mitjà i llarg termini. Tot això amanit amb una organització empresarial feble.
L'intervencionisme estatal en l'àmbit institucional (per exemple, a l'Instituto Nacional de Estadística que falseja la inflació real, o a la Secretaría de Comercio, que fixa a dit els preus dels productes bàsics) o en l'àmbit econòmic, ha anat sovint acompanyat de sobtats canvis en les regles de joc i violacions sistemàtiques dels drets de propietat (imposició injustificada i discriminatòria de gravàmens i tributs, retencions de dipòsits i bons sobirans, expropiacions i fins i tot confiscacions) que danyen els dipòsits bancaris, accentuen les fugues de capitals, redueixen els nivells d'inversió i provoquen que els agents econòmics modifiquin el seu comportament cap a un biaix curt-terminista. I tot això, com hem vist recentment en les declaracions d'Axel Kicillof (viceministre d'economia i actual administrador d'YPF) amb un manifest menyspreu a les denúncies nacionals i internacionals d'inseguretat jurídica i incertesa econòmica. Les autoritats assumeixen sense complexos l'incompliment irregular respecte de les seves obligacions sobiranes. El poder judicial resta subordinat al poder executiu aproximant el país a la definició d'un "Estat gamberro". Els mitjans de comunicació més prestigiosos i independents, com el grup Clarín o la Nación, pateixen cada dia les escomeses i persecucions del govern. I els joves kirchneristes de la Cámpora, autodenominats "soldados de Cristina", no temen declarar en públic que "vamos a por todo".
Davant aquesta espasa de Dàmocles, la resposta dels argentins ha consistit en viure al dia bolcant-se al consum en els moments de bonança o bé acumulant actius a l'estranger mitjançant la fuga de capitals, sobretot en dòlars. A finals de 2009 aquests actius ascendien a 141.944 milions d'US $, és a dir, el 46'6% del PIB d'aquest mateix any, probablement el nivell més elevat de tot el món. Això dóna una idea de quin és el risc percebut actual d'expropiació per part dels propis ciutadans. Des del punt de vista internacional, aquesta inseguretat es manifesta també en la reduïda inversió estrangera. El 2011 Brasil va atreure 66.700 milions de dòlars, Xile 17.600, Colòmbia 14.400 i Perú 7.900. Argentina, segona economia del con Sud, només va rebre 6.300 milions (procedents majoritàriament del Brasil i la Xina, ja que nord-americans i europeus, amb l'excepció d'Espanya, ja fa temps que van decidir no fiar-se d'aquest país).
El president Eduardo Duhalde afirmava el març de 2002 que Argentina era un país condemnat a l'èxit. Parlem d'un país riquíssim, gran productor de matèries primeres i amb ingents recursos naturals. Però Eudardo Van Der Kooy, director de Clarín, també ens recorda que l'Argentina és la nació que en només 30 anys "va declarar la guerra a l'OTAN a les Malvines, va fer el default més gran de la història, va forçar una reestructuració del seu deute i ara opta per l'expropiació de la seva empresa principal ". Com dèiem al principi, "la situació és catastròfica, però no seriosa".

[Artícle publicat conjuntament amb Àngel Castiñeira a La Vanguardia el 11.05.12]