Capellans barcelonins inserits en la classe obrera i el quart món (3)

Quim Cervera -L'Agulla Continuant amb els capellans barcelonins deixebles de Mn. Pere Oliveras, de què he parlat en els números anteriors de L’Agulla) cal esmentar un altre deixeble d'ell, que fou Mn. Lluís Ventosa i Oliveras (Barcelona 1933 - Barcelona 2003).

Ja de seminarista es dedicà als joves delinqüents, al Raval, a Montjuic... El 1968 va ser nomenat director de l'obra pia Obra d'Integració Social (OBINSO), que fundà amb Mn. Pere Cornelles. Mn. Lluís Ventosa es dedicà també a la “teoria” per endegar una bona pràctica, i fou l'autor dels llibres La delinqüència juvenil a l'Hospitalet de Llobregat 1976-1988 (l'Hospitalet 1990), Delinqüència i dissocialitat (1990) i El mal lladre. Teologia des del Quart Món. També publicà un estudi llarg i acurat a Qüestions de Vida Cristiana amb el títol Quart món i la pobresa radical, on parla de l'experiència del fracàs, d'aquells que semblen fins i tot impotents davant la pròpia maldat.

Durant els darrers anys de la seva vida es dedicà a estudiar des de la psicologia, l'antropologia, i la sociologia, el fet de la delinqüència dels joves. Fou un lector i escriptor autodidacta, un pensador, un bon conversador, conseller de moltes persones que es dedicaven a aquest món, i gaudia del debat a fons per arribar a comprendre i estimar millor aquests joves, per tal de no enganyar-se, ni ser enganyats i avançar amb ells. Sovint preguntava als que es dediquen al Quart Món: Per què t'hi dediques?, per tal de descobrir les motivacions amagades, no tan d'esperit de servei o altruistes, i per reconèixer com les persones en exclusió ens fan de mirall de les nostres problemàtiques i contradiccions, ens ajuden a conèixer com som, i quina societat hem construït.

També preguntava sobre 'Què es pot fer quan no es pot fer res?', per provocar la consciència de limitació total, d’impotència, el que permet estar així més a prop de la persona que també es sent impotent per sortir d'on es troba (droga, presó, robar, ferir, matar...). Aquesta pregunta també provocava centrar la motivació, i el fer, en el pur acompanyament de l'altre, encara que fos en el seu mal, en la seva malaltia, en la seva mort.

Va elaborar la teoria de la “dissocialitat”, com a factor base de la delinqüència que es podria definir com la manca de límits, la manca des de petits o en l’adolescència de la figura psicològicament paterna, és a dir, de l'autoritat que vincula a una societat basada en el treball, complexa, difícil, hostil, poc humana, poc càlida i amb una configuració capitalista. En no haver incorporat de ben joves les bàsiques normes de la distribució de l’espai, del temps, els hàbits laborals, la relació vinculant social, se'ls fa impossible guanyar-se la vida treballant i troben més facilitat en el que han après: la mangància, la delinqüència, el demanar... "Molts volen treballar, però no poden", deia el Lluis.

Es dedicà, sobretot més darrerament en la seva vida, a fer teologia des del quart món, i publicà El mal lladre com a paradigma del que no pot dir altra cosa que improperis a Jesucrist, treure ràbia, com a model, del que fa mal i no pot fer altra cosa, i que en aquest mal és on hi podem trobar Déu acompanyant, i hi trobem potser la forma d'estimar, del reclamar d'aquella persona que no pot més.

Va recollir un material immens de cartes, de visites a les presons, a les granges, hospitals, a través de la seva directa relació, i dels acompanyaments fets per altres com del Germà Adrià, del Manel Pousa i altres... Precisament un deixeble de Mn. Lluis Ventosa i de Mn. Pere Cornelles fou Mn. Manel Pousa i Engroñat (Granada 1945-Barcelona 2020), el conegut “Pare Manel”, que ha pres el relleu de tot aquest fil conductor.

Manel Pousa es va “patejar” somrient els carrers de Nou Barris des de l'any 1976. Va treballar com a educador de carrer quan encara no existia la carrera universitària i va fer del voluntariat a presons una part important de la seva vida. Fundà l'Associació Grup Muntanyés i el 2004 creà la Fundació Pare Manel per treballar amb persones que es troben en situació de vulnerabilitat que conté un esplai, la formació de grups de joves i el fet d’estar connectats a la realitat «fent barri», al Verdum.

Va col·laborar pastoralment a la parròquia de la Santíssima Trinitat, i deia que no podia concebre la tasca de mossèn sense l'acció social. Va fundar una casa d’acollida per expresos, a la rectoria de la Trinitat Vella. Va crear a Barcelona un corrent de solidaritat envers el quart món, on hi participen dedicant-hi el seu treball i la seva professionalitat educadors, psicòlegs, sociòlegs, treballadors socials... i també els seus diners a través d’un gran espectacle anual –“Guanya’t el cel amb el Pare Manel– en què hi participen humoristes, cantautors,
dansaires, actors, coordinats pels seus amics Pepe Rubianes i Carles Flavià, i alguns altres espectacles menors a diferents llocs de Barcelona, unint gent de totes les capes socials barcelonines.

Molts capellans han continuat aquest estil pastoral, seguint tots aquests mestres, com a capellans obrers, com a consiliaris de moviments d’acció catòlica i com a rectors o vicaris en parròquies populars. I també molts religiosos i religioses com Sor Genoveva Massip i Torner i el Germà Adrià Trescents van seguir aquest fil i que podem tractar en un altre article.