Que a tots ens valgui la pena viure

[Publicat a El Periódico de Catalunya]

Narra el llibre dels Fets dels Apòstols que un dia Pere i Joan entraven al temple. Allà a la porta hi havia un home invàlid de naixement demanant almoina. Ells se li van acostar i li van dir: «No tinc ni or ni plata, però en nom de Jesús et dic: aixeca’t i camina».

Valgui aquest testimoni del Nou Testament per poder, amb les aigües una mica més serenes, dir en veu alta com ha impactat en la meva vida l’enrenou mediàtic que, lluny de la meva intenció i actuació real, va ser el pebre d’una setmana electoral en què no em vaig proposar mai ni ser protagonista ni impulsar candidatures, i en què hi va haver, com en aquests últims temps, alguna mà negra entestada a desacreditar-me, perquè reconec que m’he tornat molt incòmoda per a interessos foscos dels que pretenen perpetuar-se en el poder utilitzant la mentida i la difamació.

Des de fa uns quants anys la meva vida està al servei dels més empobrits i humiliats, i per ells puc dir que ho he entregat tot. Ja no puc robar més hores a les meves nits i al descans, amb el sol objectiu de despertar consciències i buscar ajudes en tots aquells que vulguin escoltar-me i que vulguin apostar per un nou model de societat. Em fa mal la fam de la gent, em fereix que siguin desnonats, m’humilia la pobresa infantil, em rebel·len les injustícies. Ja ho he donat tot, no tinc res a perdre i per això parlo, denuncio, em queixo i parlo amb tothom. Sé que estem condemnats a entendre’ns i només desitjo que esclati la pau, una pau que només serà possible si la construïm sense odis ni rancors.

En aquests anys són moltes les persones, les empreses, els amics, els ciutadans que m’han ajudat a crear oportunitats i a eixugar no poques llàgrimes. Crec que un altre món és possible. No sempre és fàcil, i a vegades m’ho posen molt difícil. He conegut també la traïció, la manipulació, l’odi i el ressentiment, a les files de l’Església i a les del Govern central; a les dels que es resisteixen al canvi i a les d’aquells que ni viuen ni deixen viure. Però no vull jutjar ni condemnar ningú. Repeteixo: la meva única lluita és contra la pobresa i l’exclusió social, i ni em mataran l’esperança ni permetré que em robin la decisió de ser feliç i treballar perquè tothom ho sigui.

No penso dedicar-me a la militància en cap partit. Que ningú pensi que perdré la meva llibertat hipotecant-me amb cap color en particular. A Jesús se’l van carregar perquè el seu missatge incomodava el poder polític i religiós, i tots dos es van confabular per acabar amb la seva vida. La meva força és la de l’Evangeli, que és a més a més la meva norma de vida.

La malícia d’alguns i la manipulació d’uns altres m’han presentat enmig d’una situació eclesial personal, barrejada en un joc polític en què no he volgut entrar mai, pretenent identificar la meva actuació i la meva opció amb les de la germana Teresa Forcades, amb qui m’uneix l’afecte fratern i el respecte mutu, que els mitjans no podran destruir. Forcades legítimament ha optat, des de l’Evangeli, per una militància determinada, i és respectable. Però no és aquest el meu camí. Penso seguir sent monja i vivint en comunitat. No deixaré que ens enfrontin. És més el que ens uneix que el que ens pot fer legítimament dissentir. I això no deixa de ser una riquesa.

La meva relació amb el president de la Generalitat, Artur Mas, és d’amistat personal, i més enllà de compartir o discrepar d’algunes polítiques o mesures del seu Govern, puc dir que és una persona honesta, i que ningú ha pogut demostrar que sigui un corrupte, tot al contrari. Puc dir el mateix de Xavier Trias. A més a més, no oculto la meva amistat amb polítics de diversos colors. Dic això perquè cada un ha de ser responsable dels seus actes, i perquè no és just que s’assenyali una persona per la corrupció, mal exemple o escàndol d’algú del seu mateix partit, de qui ja es van desmarcar facilitant que la justícia realitzi la seva tasca. Per tant, no m’avergonyeixo de donar una abraçada a una persona de bé, amb qui també estic buscant complicitat per aconseguir un pacte per la causa que anima la meva vida i que no em canso de repetir: l’eliminació de la pobresa i l’exclusió social.

Voldria sumar. Tots ens necessitem. Hem de treballar perquè al nostre país i al món a tots els valgui la pena viure. Rebutgem d’una vegada per sempre l’odi, el ressentiment i tot allò que ens distreu de l’única cosa que és necessària: que tothom visqui amb dignitat i que hi hagi oportunitat per a tothom. Com Pere i Joan, els apòstols, no tinc ni or ni plata, i demano a tothom que se sumi i que en nom del Déu de la vida o de la vida dels homes cada un doni el millor de si perquè la humanitat es posi dreta i pugui, com aquell invàlid de naixement, començar a caminar.