La paciència del pagès

Un fragment de la carta de Jaume (Jm 5,7-10), llegim avui, tercer diumenge d’Advent. En sobresurten tres temes: la recomanació a tenir paciència, el prec a no enfrontar-se els uns amb els altres i prendre els profetes com a model.

La recomanació a la paciència s’explica pel neguit produït per l’espera de la segona vinguda de Jesús. La comunitat cristiana a qui va dirigida la carta de Jaume pateix el mateix problema que altres comunitats destinatàries dels escrits tardans del Nou Testament. La primera generació cristiana va viure l’espera del retorn amb una gran intensitat i el convenciment de que la cosa era imminent. El retard, que, a còpia d’anys, anava deixant el retorn de Jesús com una realitat més retòrica que real, anà allerant el neguit inicial i algunes comunitats queien en la monotonia de l’anar fent, baixant el llistó de l’exigència moral.

La carta de Jaume es val de la imatge del pagès, que espera pacientment que les pluges arribin i facin brollar el fruit de la terra (v.7). El fruit vindrà segur, només cal esperar, sense inquietar-se ni precipitar els esdeveniments. El planteig representa un canvi de registre respecte els textos dels sinòptics que, en parlar del retorn de Jesús, postulen un vetllar en tensió, neguitós per la incertesa del moment. En aquests passatges preval al la imatge del servent que no sap l’hora que l’amo tornarà o la del lladre que es presenta sense avís. La carta de Jaume no posa l’accent en la sorpresa, la incertesa del moment, sinó en l’assegurar que –igual que les collites, que més aviat o més tard, segons el clima, segur que arriben– també més aviat o més tard el retorn es produirà.

“No us queixeu els uns dels altres” (v.9). L’autor està preocupat pels problemes interns de la comunitat. Les relacions entre els seus membres són conflictives. Segurament el tenir paciència s’ha d’aplicar també a les relacions amb els germans. De fet l’advertiment és un ressò d‘altres similars, que l’autor ha repartit en el capítol anterior: “D’on vénen les lluites i baralles que hi ha entre vosaltres?” (4,1): “ No malparleu els uns dels altres… Qui ets per judicar els altres?” (4,11s) Tot això fa pensar que arribaven a presentar davant els tribunals les picabaralles entre germans. L’autor no pot aprovar de cap manera aquest comportament. Recorda que només hi ha un jutge. “Pregueu els uns pels altres” dirà més endavant (5,16). Aquesta serà la millor solució per superar les rivalitats entre germans.

Si, tal com duen els comentaristes, l’autor de la carta és un jueu convertit, és lògic que tingui un bon coneixement de les dificultats que passaren els profetes per poder predicar. Posa l’exemple de la paciència dels profetes en el sofriment. El text no permet deduir en qui estaria pensant, però, si es fa un repàs per l’Antic Testament, es pot descobrir la paciència dels profetes davant el patiment causat per les dificultats en la predicació. Elies ha de fugir de la persecució de Jezabel (1Re 19,3). Isaïes és enviat tot i saber que no serà escoltat (Is 6,9-10). Jeremies sotraguejat per una crisi interior (Jr 20,7-8). Amós expulsat de Betel perquè incomoda el rei (7,10-13). Daniel enviat a la fosa dels lleons per seguir pregant al Déu d’Israel (Dn 6). El resum perfecte i avalador de tot aquest repàs les paraules de Jesús: “També així van perseguir els profetes que us han precedit” (Mt 5,12). Paciència, doncs, bona tant per l’espera del Senyor com per les relacions amb els germans.

Diumenge 3r d’Advent
15 de desembre de 2013