El Deuteronomi és la predicació de Moisès, que desprès d’un llarg discurs de comiat, pujarà a la muntanya Nebó per morir. La forma estilística de la predicació es nota per l’ús de “tu” o del “vosaltres” per dirigir-se als destinataris i per la inserció regular d’exhortacions i advertències que determinen l’estil característic dels sermons d’encoratjament.
El cos legislatiu del llibre del Deuteronomi (cc. 12-25) hauria estat ampliat per un marc ( cc. 6-10 i 26), que hauria ofert una interpretació d’aquest codi. Més endavant, aquest marc, que embolcalla el cos legislatiu, fou ampliat per dos discursos d’introducció i un altre de comiat. El capítol 4, del qual en llegim avui uns versets de la part final (4,32-34.39-40), s’interposa entre el primer (1-3) i segon discurs (5) com una glosa o un afegit. Això fa veure que el llibre, a base d’afegits i interpretacions, anà augmentant el seu gruix fins que calgué posar-hi fi, introduint-hi la fórmula: “ no afegiràs res i no trauràs res” (4,2 i 13,1)
El nostre text es crea en el moment en que el Deuteronomi s’integra en l’ambiciós projecte de construir una gran història que vagi des de l’entrada a la terra promesa fins a la caiguda de l’estat de Judà el 587 aC. Al final de l’exili de Babilònia l’obra deuteronomista és objecte d’una nova reelaboració. Aquesta vegada havia de valorar el missatge teològic de la historia (el text litúrgic comença invitant a fer un repàs per la historia des de la creació). El capítol 4 sembla formar part dels textos que van sorgir d’aquella revisió. Uns nous lectors han començat a llegir el Deuteronomi, uns lectors que han sofert l’exili, han tingut a tocar les imatges dels déus estrangers i no han fet l’experiència ni del Sinaí ni de l’Èxode.
A aquest Israel que ha patit l’exili se’l convida a fer una història comparada de les religions. Una passejada pel temps que vagi des de la creació del món fins al moment on es troba. La finalitat és descobrir el caràcter exclusiu de la relació de Déu amb el poble d’Israel. D’entre les moltes nacions de la terra, només la d’Israel ha estat escollida per Déu i, a la vegada, Israel ha de reconèixer que d’entre tots els déus de la nacions, només Jahvè l’ha alliberat d’Egipte i ha permès que continuï vivint desprès de sentir la veu de Déu que eixia del foc. La consciència de la relació exclusiva d’Israel amb Déu anirà estovant el camí cap al monoteisme: l’únic Déu que existeix és Jahvè i l’origen de tots els mals està en la idolatria (4,25b.27). A un poble únic li correspon un Déu únic.
L’ús freqüent de “avui”: “Reconeix avui” (v.39); “Observa els... manaments que avui” (v. 40) mostra amb insistència la voluntat d’actualització de la Llei. Aquest accent en l’avui mostra als exiliats que l’aliança no és una qüestió dels passat, sinó que cada generació l’ha d’acceptar i fer-se-la seva. La relectura del Deuteronomi representa pels exiliats recordar els termes de l’aliança, insta a renovar el pacte i remet fer memòria dels esdeveniments fonamentals i constitutius del poble d’Israel: el Sinaí, l’ alliberament d’Egipte i totes les altres gestes englobades en l’expressió “mà forta i braç poderós” (v.34), forma emblemàtica per referir-se a tota l’acció alliberadora i salvadora de Déu envers el seu poble.
Aquest Déu que, a diferència dels déus dels altres pobles, s’obre vers Israel per parlar-li i alliberar-lo no pot estar lluny del Déu que s’obre per reconèixer Jesús com a Fill i es dóna, fet Esperit, a la comunitat cristiana.
Festivitat de la Santíssima Trinitat. 31 de Maig de 2015.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.