L'argumentació de Pau

A la segona lectura d’aquest diumenge es llegeix un fragment de la carta de Pau als Gàlates (2,16.19-21), amb la que l’apòstol dóna resposta a la situació creada per “una gent que ha Vingut a pertorbar la comunitat, anunciant un altre evangeli” (Gl 1,6-7). Mentre Pau s’estava a Efes l’estiu del 52, rebé la notícia de que uns missioners judaïtzants havien arribat a Galàcia, amb la pretensió d’imposar als creients, provinents del paganisme, la circumcisió i les pràctiques legals del judaisme. Possiblement es tracta del grup que, de part de Jaume, el germà del Senyor, venia a portar la sentència del judici que s’havia fet a Jerusalem (Ac 15,23-29) a fi de regular les relacions entre jueus i pagans. Pau reacciona enèrgicament i escriu una carta per deixar les coses al seu lloc.

Durant tot el capítol primer de la carta i part (vv. 1-14) del segon, Pau fa una defensa de la seva missió, insistint en que la seva predicació és una exigència de Jesús, a diferència dels judaïtzants, que ho feien per encàrrec d’un superior i que la seva predicació té l’aval dels apòstols, considerats columnes de l’església: Jaume, Pere i Joan ( 2,9).

La lectura d’avui, tot i que omet alguns versets, recull l’argumentació de Pau. Tinguem en compte que, per l’apòstol, salvació equival a la condició de just i no de pecador amb que l’ésser humà es troba davant Déu. Que la condició de just o de salvat només la dóna la fe en Jesús, mort i ressuscitat i no la pràctica de la llei. Que si salvés la llei, la mort de Jesús seria un absurd i que el convenciment que això és així li ve per una revelació de Jesucrist (1,12), que avala i garanteix la seva predicació.

“Sabem que ningú no és just davant de Déu en virtut de les obres que mana la llei, sinó que ho és per la fe en Jesucrist” (v16). Aquest és l’enunciat base de la seva argumentació i la seva convicció. Respon al verset anterior que recull la tesi dels judaïtzants: “Nosaltres som jueus de naixement i no d’un llinatge pecador com els altres pobles”. Els creients judaïtzants estaven convençuts que el do de la llei els alliberava de la condició de pecadors i els feia diferents dels pagans, els autèntics pecadors. Les obres de la llei significaven les pràctiques legals del judaisme en tant que distingien els jueus dels pagans i fonamentaven l’estat privilegiat dels jueus. En les obres de la llei hi havia en joc no unes pràctiques personals o individuals, sinó l’essència de la separació entre jueus i pagans.

“Jo en virtut de la llei vaig morir a la llei...Estic crucificat amb Crist” (v.19).La mort de Crist és la fi de la llei. Marc ho expressa amb la imatge de la cortina del santuari esquinçada (15,30). En la mort de Crist s’esdevé la mort de l’Israel pecador i acaba la seva existència dominada per la llei. Una decisió de la llei jueva va portar Jesús a la mort, però aquesta ha acabat amb la llei jueva, per això Pau, sentint-se associat a la mort de Jesús, podrà dir: En virtut de la llei vaig morir a la llei.

“Ja no sóc jo qui visc, és Crist que viu en mi” (v.20). La condició de creient no és un afegit a la persona humana, no és com una peça de vestir, que es posa sobre el cos, però no el canvia. Ha mort una existència anterior i n’ha nascut una de nova. S’ha produït una transformació radical del jo més profund de la persona. Des d’ara el principi definitori del que sóc i del que visc no sóc jo, sinó Jesús.

Diumenge 11 durant l’any

16 de Juny de 2013