Al cristianisme primitiu aviat se li presentà la necessitat d’explicar l’obra de Crist, és a dir, què vol dir que Ell ens ha salvat. Així sant Pau ho fa a través de dues imatges, les de la «redempció» i el «pagament dels deutes». Eren metàfores per a ells molts clares i a la vegada emotives, cosa que feia innecessària la seva explicació, que per a  nosaltres, però, és imprescindible.

Els propers 16, 17 i 18 d’abril se celebrarà el IV Congrés Litúrgic de Montserrat. L’esdeveniment tindrà lloc en dues seus: Barcelona (Facultat de Teologia de Catalunya) i el monestir de Montserrat. El convoquen la Conferència Episcopal Tarraconense i l’abat de la comunitat monàstica montserratina. En l’organització, ultra les institucions esmentades, hi participen l’Institut Superior de Litúrgia de Barcelona (incorporat a la FTC) i el Centre de Pastoral Litúrgica.

La beatificació de Mons. Oscar A. Romero, arquebisbe de San Salvador (1977-1980), s’inscriu en la història eclesial posterior al Concili Vaticà II, en la qual l’opció preferencial de Romero pels pobres i per un cristianisme de poble, va ser considerada, erròniament per alguns, com una opció política. Eren temps de grans tensions socials i polítiques en una Amèrica Llatina esquinçada.

Si una institució no té res a exigir o a demanar per a entrar-hi vol dir que o no té identitat o l’està perdent o ja l’ha perduda.

Les institucions, com la cultura, progressa a base del que es pot anomenar el coneixement cumulatiu (cumulative knowledge). Si no fos així cada generació hauria de tornar a inventar la roda...i tot!

Anem per parts:

            1.- LA IDENTITAT DE LES INSTITUCIONS

¿Com fer que les nostres parròquies, a voltes estructures molt organitzades, esdevenguin experiències comunitàries? ¿Pot ser que la manca d’experiència comunitària sigui una causa de l’esterilitat de  les nostres comunitats parroquials?

Així acabava la meva primera aportació per El Bon Pastor, que duia el mateix títol. M’atrevesc a intuir una possible resposta...

Recrear ecosistemes cristians

A vegades sembla que ens hàgim d'acostumar a la violència, a la barbàrie sense escrúpols. Aquest mes, en efecte, hem pogut veure i intuir actes d'una violència extrema per part de persones que pertanyen a l'anomenat "Estat Islàmic", i també, a l'Àfrica, per part de Boko Haram. Decapitacions en massa, persones cremades vives, segrestos per motiu de la religió... coses que pensàvem que eren d'una altra època, i malauradament les trobem avui, als nostres dies.

Propera ja la Quaresma i tenint en compte les tres obres penitencials que el Senyor recomanà, ens ha semblat bo exposar el pensament d’un cristià antic –del segle III i a més del Nord d’Àfrica: Tertul·lià– sobre l’almoina. A diferència del dejuni i de l’oració, Tertul·lià no escriví mai cap obra sobre l’almoina. Així i tot, a nou escrits de l’Africà compareix l’almoina i sempre envoltada d’elements penitencials.

Aquests darrers anys i especialment els darrers mesos, la vida social a l’Estat Espanyol i també a Catalunya està marcada tristament per casos de corrupció econòmica. Alcaldes i regidors, diputats i senadors, dirigents sindicals, empresaris i banquers, fins i tot persones de la família del cap de l’estat i de la família d’un president de la Generalitat han quedat embrutats, alguns d’ells imputats per la justícia i altres condemnats i empresonats. No hi ha dia que no ens llevem amb notícies de nous escàndols financers, desfalcs o fraus.

Crida l’atenció a qualsevol lector de l’Evangeli la diversitat de perspectives sota les quals cada evangelista narra el fet singular de la vocació/crida dels primers deixebles.

Aquell matí a l’hospital em van comunicar oficialment el que feia temps que el meu cos pronosticava: havia arribat l’hora de canviar el full de ruta de la meva vida sacerdotal al voltant dels meus 80 anys. El metge m'ho va dir ben clar: «ha arribat l’hora de retirar-se, de jubilar-se»