Despullar-se espiritualment

(Fra Josep Manuel Vallejo) “Senyor, fes-me vulnerable com tu, que de porta en porta demani l’almoina del teu amor”.

En aquest cant demanem de fer-nos vulnerables, reconèixer-nos vulnerables, i demanem de descobrir-nos com a pobres, i supliquem l’amor de Déu.

El sentit de la Quaresma més que afegir coses o fer propòsits, consisteix en redescobrir-se en la veritat de cada un, perquè som pobres, som freturosos i tenim necessitat de la plenitud que ens dóna Déu. Perquè sense Ell, no som res.

El sentit de la Quaresma es troba tornant a les fonts. I les fonts de la Quaresma són el Desert i el Baptisme. I el sentit de la Quaresma és despullar-se de l’home vell per néixer de nou. I per què cal despullar-se? Entre altres coses perquè al Paradís anàvem despullats, no teníem roba, i l’objectiu de la vida cristiana és retornar al Paradís, retornar a aquella relació sincera, franca i sense vergonya del que som amb Déu.

El desert. El gran símbol de la Quaresma és el desert. Per què? Perquè cal anar al desert per trobar-se amb Déu. Allà no hi ha res que ens distregui. A més, el desert és un lloc aspre, difícil, incòmode. La comoditat està renyida amb el trobament amb Déu, per això hi ha tan poca fe avui, perquè estem tan còmodes. Una certa incomoditat, quan anem de recés o quan ens posem a pregar, és necessària, una certa sobrietat, una certa austeritat. Aquestes cases de recés, que semblen un hotel de tres estrelles, estan bé per llegir i reflexionar, però no ajuden a fer l’experiència del despullament.

En la incomoditat del desert, a la muntanya, al bosc, quan estàs en la naturalesa àrida, amb una certa incomoditat, allà descobreixes la pròpia fragilitat. Som fràgils. I la ciutat enganya en aquest sentit, perquè estem protegits i tot ho tenim a mà, l’aigua, la dutxa, el menjar, l’escalfor de la calefacció. Però quan vas a la natura i sobretot quan vas uns dies de travessa, d’excursió, t’adones del que és: com enyores l’aigua, l’aixopluc, el menjar calent...

El desert és el lloc per trobar-se amb la meva veritat i amb Déu. I el desert també, a la Bíblia, és el lloc de les noces, el lloc de l’enamorament, on l’Espòs es mostra a la seva esposa Israel. Recordeu Osees: Jo la seduiré, la portaré al desert i li parlaré al cor. O recordeu aquell text tan bell d’Ezequiel 16, en què Déu camina pel desert i troba una dona llençada com un avortó, plena de sang, que és Israel. I Déu la neteja, la cuida, l’embelleix. “I quan arribà els temps dels teus amors et vaig prendre per esposa”. El lloc dels amors, el lloc de retrobar Déu és el desert, el lloc de les noces.

Un altre gran símbol de la Quaresma és el Baptisme. A l’Església Antiga la Quaresma era el temps en què els neòfits, es preparaven per al Baptisme, i a la vetlla pasqual, a la nit, es batejaven per immersió. I el Baptisme, a l’església antiga, es feia despullats. És un símbol preciós. Despullats de l’home vell, despullats de la inautenticitat del meu ésser. Submergits en l’aigua, que és la resurrecció del Crist –prèviament el ciri pasqual s’havia introduït a la piscina, per tant són aigües beneïdes–, submergits en la resurrecció del Crist, ressuscitaven a una vida nova. Llavors el neòfit es revestia de blanc, es revestia de Jesucrist. Néixer de nou és la gran idea del Baptisme.

I si l’ideal és despullar-se i quedar de nou despullats com en el Paradís, de què ens hem de despullar? De tot. El símbol del despullament és restar en la veritat. Despullar-se és presentar-se tal qual davant Déu. I per fer-ho, ens hem de despullar de tot: de les màscares, de les closques, de les proteccions, dels maquillatges, de les seguretats... Quan més deixem aquest bagatge, més serem en realitat el que som i podrem presentar-nos davant Déu tal com som i sense vergonya.

I com m’he de despullar? Si ho he de fer jo serà fàcil. Llavors venen els propòsits de Quaresma: renunciaré una mica a anar al cine, renunciaré a menjar massa, trauré l’alcohol, faré una mica més de pregària, fins i tot faré un recés... I llavors, seré més bo. Si compleixes els propòsits no et quedaràs despullat, pensaràs que ets més bo, i mereixedor de l’aplaudiment de Déu.

Com m’he de despullar? Qui em despulla de debò són els altres, la convivència, la relació amb els altres que em costen, i sempre hi ha algú que em costa, a la família, a la feina, a la comunitat. Accedir a ser despullats és la manera de despullar-se. Accedir a que aquell que m’ofèn, aquell que m’empipa, aquell que em molesta “me despoje” –és més precís en castellà–, i quedi despullat.

Crist, a la Passió i la Creu, és despullat pels altres. I no hi ha humiliació més gran per a un semita que quedar despullat. I amb el seu despullament va morir per nosaltres. De manera que els altres, si accedeixo a relacionar-me amb ells, m’ajuden a ser més pobre, em posen en la veritat, i m’ajuden a despullar-me del meu prestigi, dels meus drets, d’allò que crec que és meu, de tenir sempre raó... Amb la relació amb els altres, sobretot aquells que em costen, que són els de casa: el fill, el germà de comunitat, l’esposa, els companys de treball... En relació amb aquell que em costa descobreixo que no tinc la paciència que em semblava que tenia, que no tinc la humilitat que em semblava que tenia. Doroteu de Gaza, un pare del desert, diu que a aquell que et molesta, li has d’agrair el mal que et fa perquè et fa descobrir qui ets, que no tens paciència i et dóna l’oportunitat de créixer i millorar.