Montserrat Boixareu –CR El pare Bernabé Dalmau ha publicat aquest any un llibre amb motiu del 50è aniversari de la seva ordenació presbiteral. Sota el títol 50 homilies i el seu context (PAM, 2022) recull una homilia per a cada un dels 50 anys de ministeri sacerdotal. En aquesta entrevista el pare Dalmau dona a conèixer els seus cinquanta anys de vida monàstica i sacerdotal. Una trajectòria que va iniciar l’any 1960 quan va entrar de postulant al monestir, després d’haver estat escolà, i que l’ha dut a viure de molt a prop moments tan decisius per a l’Església com la celebració del Concili Vaticà II i la del Concili Provincial Tarraconense.
La seva activitat eclesial sempre ha estat vinculada a Montserrat i basada sobre tres eixos: docència, pastoral i publicacions, principalment a les publicacions de l'Abadia. Dirigeix la revista Documents d’Església des de l’any 1986 i, juntament amb Josep Massot, qui era director de les Publicacions de l'Abadia de Montserrat (PAM), va emprendre la creació de col·leccions com Saurí i El gra de blat, que actualment ja compten amb centenars de títols.
El pare Dalmau viu el sacerdoci des del monestir i molt eclesialment; prefereix referir-se a la comunió de l’Església més que no pas a la sinodalitat; destaca Joseph Ratzinger com a referent teològic i posa de relleu el Document del Concili Provincial Tarraconense i la carta pastoral Arrels Cristianes de Catalunya. Bernabé Dalmau sempre ha viscut el ministeri com un servei per fer comunitat cristiana, una comunitat formada per varietat de carismes i de circumstàncies. Una comunitat en la qual tots tenim la mateixa fe, però que hem de viure en circumstàncies diferents.
Entre els llibres que ha publicat darrerament hi trobem: Cercar Déu a Montserrat (2012), Sant Joan XXIII i la pau al món (2014), L’impacte del papa Francesc (2014), Óscar Romero, bisbe dels pobres i Óscar Romero. Diari 1978-1980 (2015), Manual cristià d’autoestima (2016), 50 homilies i el seu context (2022) i Columba Marmion, cent anys de llegat espiritual (2022).
Quins trets destacaria de la seva activitat monàstica i sacerdotal?
L’ensenyament és el període més breu. Jo vaig fer filosofia i teologia aquí, a Montserrat. Vaig tenir la sort de fer teologia paral·lelament al Concili Vaticà II, que va ser del 1962 al 1965. En algunes matèries, aquí no només estàvem al dia sinó més i tot. Un exemple d'això es troba en la litúrgia. Tot el que es deia al Concili, a Montserrat, ja ho teníem superat de sobres. En sagrada escriptura i en eclesiologia també. Teníem el pare Evangelista Vilanova, que seguia de prop el que es feia, sobretot en l’àmbit francès. Els estudis jo crec que els vaig fer molt bé i em vaig dedicar a ampliar-los, que és el costum que tenim aquí a Montserrat. En el meu cas vaig estudiar també dret canònic. Vaig anar dos anys a Estrasburg i en tornar va ser quan em van ordenar prevere. Quan vaig arribar, com que tenia molt recents els estudis d'Estrasburg, vaig arribar a ensenyar alguns tractats de teologia. Vaig ensenyar el tractat sobre la Gràcia i el de sagraments: el sagrament del matrimoni i el sagrament de l’Orde. Després una mica de tot com ensenyar llatí al noviciat, aquí a Montserrat.
I com ha estat tota la funció pastoral?
Quan em van ordenar, ordenaven monjos que de pastoral no en feien tanta al santuari. Però alerta a simplificar. Per exemple, el pare Massot tenia un cor pastoral i havia fet el funeral de molts autors amb els quals tenia tracte a les publicacions.
Jo he tingut una experiència molt maca en la pastoral, molt bona. Sense grans esdeveniments, però sí que hi ha coses que impressionen. De vegades per la senzillesa. La pastoral pot ser molt prosaica, si celebres missa aquí a Montserrat, que segons com no coneixes ningú, però en predicar, el sacerdoci el visc molt eclesialment.
També com a exemple, hi ha el recés dels que es preparen per a diaques permanents dels bisbats de Barcelona, Sant Feliu i Terrassa. Fa una dotzena d’anys que me’ls envien a mi, i em fa molt de respecte predicar a un senyor que ja té la seva vida, però que li han demanat o li ha semblat que podia fer una mica més per l'Església.
La vocació i el ministeri no els veig com un poder. Evidentment que té un aspecte de “exousia”, però sempre l’he vist com un servei, un ministeri, un fer la comunitat cristiana entre tots. I a mi, el que m’ajuda molt a viure’l és la varietat de carismes i de circumstàncies. Tots tenim la mateixa fe, però l’hem de viure en circumstàncies diferents.
Ja no cal dir la dimensió, que ara ha caigut en picat, del sagrament de la penitència. És on et trobes amb el més gros. I et fa pensar que tu no ets ningú, però que a través teu Déu i l’Església van fent la seva obra.
Hi ha tots els anys treballant en publicacions...
Quan estava acabant els estudis al noviciat ja vaig col·laborar amb Josep Massot, director de les Publicacions de l’Abadia. El primer Saurí (col·lecció de Publicacions de l’Abadia de Montserrat), ja va ser una traducció de Ratzinger que em va encarregar ell. Es diu L’actualitat de ser cristià. Després el Josep Massot em va explicar que un senyor li havia dit que trobava que la col·lecció Saurí era una mica massa elevada i una miqueta massa d’esquerres. Aquell senyor volia, i estava disposat a donar diners, que hi hagués una nova col·lecció que fos més planera i que pogués ajudar més immediatament a la pregària. Fins i tot suggeria que el primer llibre fos un llibre de pregàries. I aleshores va sortir el primer Gra de blat, que és un llibre de pregàries, Pregàries d’avui i de sempre. En van sortir tres edicions. I a la mateixa revista, Documents d’Església, que va començar l’octubre del 66, ja vaig traduir del francès. I ja en aquests anys vaig publicar algun llibre. Quan vaig fer dues o tres antologies de Pregàries d’avui i de sempre, el pare Cassià em va dir que amb el temps ja en faria de propis, i així ha estat.
Vau fer els estudis de Teologia al noviciat mentre se celebrava el Concili Vaticà II (1962-65). Quina valoració feu del Concili 57 anys després?
Jo crec que el Vaticà II va fer una gran obra. Jo penso concretament en la Litúrgia, que és una de les meves aficions, ja hi haguéssim arribat, però molt més a poc a poc. La prova és que abans del Concili, Pius XII ja va fer unes reformes litúrgiques, com va ser la introducció, o la restauració, de la Vetlla Pasqual. Però el que passava era que quedava penjat el Concili Vaticà I i en molts aspectes va obrir moltes portes i va donar un impuls.
El que sí que jo veig és que cada vint-i-cinc anys, en l'àmbit eclesial, convé una nova cosa. Això és una versió positiva eclesial d’aquella afirmació política o negativa que deia que Barcelona s’havia de bombardejar cada cinquanta anys. S’han de fer coses. Aquí Catalunya jo crec que n’hem tingut una de molt gran. La meva experiència eclesial més forta, a part de la vida sacramental normal, ha estat participar en el Concili Provincial Tarraconense. Jo vaig ser el ponent del tema segon, de Sagraments, perquè m’hi va posar el bisbe Pere Tena.
Aquí a Catalunya, la moguda que va representar el Tarraconense va ser molt forta. Jo crec que se n’hauria pogut treure més profit. És important que la carta pastoral de les Arrels Cristianes de Catalunya formi part dels documents del Concili Provincial Tarraconense aprovats per Roma. En canvi, a mi em consta que hi ha bisbes catalans que no veuen que Catalunya sigui una nació. Ja sé que una cosa és la política i una altra la vida de fe, però hi ha també tot això.
Però tornen al Vaticà II. El Concili Vaticà II va parlar d’actualització, d’aggiornamento. Després va venir l’etapa de la vida de comunió, l’eclesiologia de comunió. I ara es parla de sinodalitat, cosa que no m’agrada.
Per què no us agrada que es parli de sinodalitat?
El Vaticà II va instituir el Sínode de bisbes, que ja porta potser quaranta anys de rodatge. A cada pontificat ha anat prenent un caràcter. S’ha gastat la fórmula 'Sínode de bisbes' però que veig indispensable perquè un Concili com el Vaticà II ja no es pot repetir. Per tant, un Sínode de bisbes crec que ha de ser la màxima expressió de l’autoritat de l’Església.
En un primer moment es va optar per la fórmula de fer una exhortació apostòlica postsinodal en la qual el papa recollia el material i les conclusions dels sínodes. Va ser una bona solució per Pau VI i en va sortir Evangelii nuntiandi. Però després s'han fet sínodes de bisbes en els quals ja sabies què diria el papa en l’exhortació apostòlica postsinodal i que hagués pogut dir el mateix sense haver fet la reunió.
En el cas del papa Francesc, pel Sínode de la Família va dir que es fes una enquesta o un diàleg sobre la família. Aquesta fórmula va anar bé. Però després va fer un Sínode sobre els joves i hi va haver l’Exhortació Apostòlica corresponent, que tampoc no ha tingut gaire recorregut.
En resum: per mi s’haurien hagut de fer unes sessions d’estudi d’uns quants bisbes i uns quants canonistes per dir com ha de ser el Sínode de Bisbes. Quan parlem de sinodalitat, la sinodalitat l’hem practicat sempre, és la comunió. Per exemple, si coneixes la Regla de Sant Benet ja ho veus en la vida religiosa. Però el que ara s’ha fet, que a nivell de base la gent pugui fer suggeriments... tot això són documents que quan arriben a Roma ja queden filtrats. Tot això pot enganyar una miqueta.
Amb 50 anys de ministeri sacerdotal, com descriuria els cristians de l’any 2022?
Jo estic bastant conforme amb el que ja va dir, fa quaranta anys, el teòleg Joseph Ratzinger: el cristianisme del futur serà més reduït però més convençut. El que passa és que en el moment actual veig que s’ha reduït, però no veig que sigui més convençut.
Hi coincideix molt amb el testimoni del papa Benet XVI?
Jo estic en absoluta comunió amb tothom, també amb el papa Francesc. Però és cert que, potser perquè jo soc una mica gran, no tinc la mateixa simpatia pel papa actual malgrat que he escrit dos llibres sobre ell. No dubto gens de la seva santedat i de les seves qualitats personals. Només que, així com Jordi Pujol deia en temps de Joan Pau II “jo sóc un soldat de l’exèrcit derrotat del papa Pau VI”, jo diria, amb totes les cauteles: “Em sento un soldat de l’exèrcit derrotat del papa Ratzinger”. Parlo de la doctrina, la sistematització teològica i també de la seva prudència.
El papa Francesc fa entrevistes per tot arreu. Amb els Documents d’Església em trobo que les homilies i els Angelus són com una meditació o una descripció escripturística que tenen la seva profunditat. Però un text que tingui nervi em costa de trobar.
En les 50 homilies destaca la importància del “lligam entre predicació i acció, entre evangelització i sacramentalització”. Quina és la importància dels sagraments en la vida del cristià?
El sagrament és l’expressió i la vivència de la fe. La fe no és simplement creure els conceptes, les veritats o el que diem en el Credo (que també). Si no fer-la viscuda. I per alimentar-la i expressar-la, necessitem escoltar la Paraula de Déu que ens dona esperança.
Quina considera que és la missió més necessària de l’Església actualment?
Fer conèixer Jesucrist. Actualment, hi ha elements molt vàlids com poden ser l’ecumenisme i el diàleg interreligiós, però ens hem de centrar en el Crist. Si el Crist no ha ressuscitat, és vana la nostra fe. I la nostra fe implica la nostra resurrecció i la resurrecció de tots.
I quina és la de Montserrat?
La d’aplicar en el moment present i amb les eines presents, que som els monjos actuals, el que ha fet sempre: ser el santuari de la Mare de Déu. I a través de la veneració a Maria, fer Església. Nosaltres, fent Església, som Maria per al món.
I la missió del monjo al segle XXI?
Ser un testimoni de fe en Jesucrist. Perquè la nostra vida està tota centrada en la fe en Jesucrist.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.