Vés al contingut
Catalunya Religió

(Glòria Barrete –CR) El 6 de juny l'Institut Marista celebra la festa del seu fundador, Marcel·lí Champagnat. Un home que va dedicar la seva vida a 'estimar els infants' a través de l'educació i un home que encara avui és referent per a milers de religiosos que segueixen els seus passos. CatalunyaReligió.cat ha parlat amb el germà Enrique, religiós marista de 83 anys, "originari de Burgos, però català de cor", perquè ens expliqui com ha estat una vida dedicada a l'educació i com viu ell ser marista. El germà Enrique ens espera assegut al banc de davant de la comunitat marista de Sants, al carrer Olzinelles de Barcelona. De seguida veiem un dels seus trets distintius: el seu somriure. Ens porta a la terrassa de la comunitat, "els seus dominis", on passa hores pregant, observant i cuidant les plantes. Ens ha preparat una taula amb beguda i materials que ha aplegat, "pequeñas florecillas personales por si os ayudan". Té una veu serena i elegant i un somriure contagiós que ens fa sentir com a casa. Comencem la nostra conversa envoltats de plantes, flors i amb música festiva de fons que prové del pati de l'escola dels maristes. "És festa grossa", ens diu el germà Enrique, i comença a recordar.

Per què ser marista?
Sóc originari de Burgos, d'un poblet del Camí de Sant Jaume, Isar. Sóc el més gran de sis germans, dels quals quatre som religiosos. Una germana meva és Germaneta de l'Assumpció, una altra és religiosa a Olot, una més és numeraria de l'Opus Dei i jo sóc marista. Vaig iniciar els meus estudis a l'escola dels Maristes de Burgos, el primer lloc on vaig focalitzar la meva vocació. El meu avi volia que anés al seminari de clergues de Burgos però jo li vaig dir que com tenia un tiet marista que vivia molt feliç sent mestre, jo volia fer com ell. Va resultar que el meu pare, en el seu moment, li havia dit també al seu pare, al meu avi, que volia ser marista, però en aquella època no ho va poder ser perquè s'havia d'ocupar de les terres. Jo sí que vaig poder. En aquella època al meu pare el traslladen a Sort i tota la família vam anar a Catalunya amb ell. Vaig entrar al seminari d'Avellanes amb 11 anys.

Què recorda del seminari?
Hi vaig ser molt feliç; vaig trobar allà el que tenia a casa: una estimació, un esperit de família... i això que era de línea austera! el nostre noviciat va ser ascètic i exigent, per moderar caràcters.

Com passa a totes les famílies, tindrà alguna anècdota d'aquells anys...
Recordo especialment un dia en què el germà Mestre va tornar del Consell d'Admissió –on es decidia si t'acceptaven o no– molt seriós. Jo ja vaig començar a pensar en com li diria als meus pares que no m'acceptarien al seminari; vaig demanar una entrevista personal amb el Mestre i em va dir: però Enrique, si t'estimem molt! jo em vaig quedar pensant: i per què no m'ho va dir abans? També del pas pel seminari m'emporto 'la pedra que mai es va llançar', una pedra que vaig recollir d'una excursió a Montserrat; aquesta pedra em recorda des de fa 50 anys que no s'ha de parlar malament de ningú, la tinc des de llavors sobre la meva taula de treball i em va de meravella!

Després del seminari quin va ser el següent pas?
El 1948 vaig a Vic a estudiar Magisteri. Ens havíem de preparar per suplir les vacants dels 174 màrtirs maristes de la Guerra. Quan acabo els estudis em destinen a Lleida, al col·legi Montserrat on m'estreno com a mestre donant classes a nens de quatre anys. Quatre anys després em destinen de nou a Avellanes, com a formador dels nous seminaristes. Vaig voler contagiar aquell esperit de família que jo havia viscut prèviament allà. De nou, torno a l'escola de Lleida a donar classes de literatura espanyola, llatí i religió. Em destinen altre cop a Avellanes com a formador on dono classes a tots els cursos. Estic 13 anys en el noviciat com a submestre explicant filosofia, teologia, les constitucions, les regles de l'Institut, la biografia del fundador...ah! i les lectures espirituals, que eren 'xerrades'. També ho feia a l'escola, amb els nois mes grans del COU; fèiem reflexió uns minuts. Deixava dos minuts de silenci total perque poguessin asserenar-se, oferir la jornada, situar-se davant el treball... i si algun dia m'oblidava de fer-ho, m'ho demanaven! (Riu).

Tota la vida formant-se i formant
Després d'estudiar Magisteri vaig fer Romàniques i el Segle d'Or, que em va encantar! també vaig fer molts cursos de psicologia i he llegit molt, també he fet molts cursos de PRH, Personalitat, Relacions Humanes. També als anys 70 vaig passar per l'escola de la Immaculada, a Barcelona. Després em destinen a Badalona. Allà estic 4 anys de professor, i després d'allà vaig a l'escola de Sants. D'aquella època recordo alguna nit en blanc per poder acabar la revista del Dialnet, amb els ciclostils d'aquella època! (Riu) A Vallespir inclús em vaig atrevir a organitzar un seminari sobre l'amor de parella. Són anys en què començo a tenir experiència a les escoles de pares, i 30 anys hi he estat! Després de Vallespir vinc aquí, a Olzinelles, i em jubilo, en realitat em jubilen! (Riu)

I què suposa per a vostè la jubilació?
Plenitud. Vaig començar la jubilació col·laborant a Ekumene, una entitat del Raval organitzada per una comunitat de laics, des del seu compromís baptismal, sense vots ni promeses, però consagrats a aquella acció. Hi estat col·laborant 9 anys, fins que m'ha estat difícil desplaçar-me fins allà. Col·laborava en l'acollida d'immigrants i en l'alfabetització. Vam presentar a quatre dones a l'ESO! Ara la meva rutina és una altra: cada dimarts envio per correu electrònic un 'Full de Ruta', un document amb una visió positiva de la vida, des de l'optimisme, des dels valors, sempre donant gràcies a Déu. L'envio a 499 persones; no ho envio a més perquè a partir de 500 arriba a SPAM! Fer aquest document m'ajuda molt perquè m'ajuda a llegir i a estar tota la setmana prenent notes.

I a part del 'Full de Ruta', quina és la seva rutina?
Jo sóc molt reglamentat; ara ja jubilat no és que sigui esclau de l'horari, però em manquen hores! preparo el 'Full de Ruta', faig el meu passeig, reso el rosari als bancs de l'Espanya Industrial, miro com juguen a 'bochas'.... torno a casa molt renovat i tot això em porta a una pacificació interior. Cuido de les plantes a la terrassa de la comunitat, cada tarda assisteixo a l'Eucaristia, faig vespres, la meva lectura formativa.... gasto bastant en llibres! (Riu)

Després de tants anys potser el discurs de per què ser marista avui ha anat evolucionant en el seu cas.
Sóc marista perquè m'omple. No ambiciono res més, ho tinc tot! A la meva època de noviciat vaig viure l'esplendor i el creixement de l'Institut; es va passar de quatre províncies a set al 1957.

Ara això sembla impensable
Ara és diferent, sí. Els laics tenen un paper fonamental. Recordo l'emoció amb la qual vaig entregar el relleu de les classes de religió i la Pastoral de l'escola als laics. Noto que hi ha celebracions, formació en valors, catequesi... el plantejament és el mateix i el viuen. L'altre dia l'arquebisbe de Tànger, Santiago Agrelo, ens va dir als religiosos i religioses que abans construíem 'a lo grande', com més gran millor, i ara caldrà pensar en petit, en els pobres, continuar anant a ells.

També les vocacions noves que entren són diferents
Els maristes que ara ingressen són més grans, de 40 anys per exemple. Han relativitzat coses que per a nosaltres eren massa importants, com els ritus, les estructures, els horaris, els reglaments. Viuen una sana llibertat. Quan vénen aquí a la comunitat els veig a l'oratori; resen amb molta profunditat i després es fan la seva cigarreta i la seva cervesa, una cosa no treu l'altra!

Què suposa per a vostè la pregària?
És l'essencial. Per a mi si al dia li manqués la pregària em mancaria tot. Per res del món em perdo l'Eucaristia, fins i tot amb febre hi vaig!

I Champagnat?
És el meu ídol. L'estimació que ell sentia pels germans ens l'han traslladat les diferents generacions, amb un altre color; potser el pinzell marca un altre color, però les petjades són les mateixes. Jo tinc la certesa, seguretat i goig de sentir-me part d'aquesta família, de sentir-me marista. Si em treuen allò marista jo crec que em treuen allò substancial, tot i que visc la fe cristiana centrada en Jesucrist i en Maria.

Com a marista també ha hagut de fer renúncies
El Senyor m'ha regalat un bon caràcter: ser optimista davant la vida. Sempre he pensat que val més un somriure que arrufar les celles. Amb els infants i les famílies mai he tingut dificultats. Recordo inclús una ocasió al despatx en què vaig haver d'enviar dues cartes a uns pares perquè volia parlar de la seva filla; els pares estaven separats. No sé perquè però es van presentar a la reunió tots dos junts; vam estar parlant i ajudant-me de la meva experiència en grups de matrimonis, es van avenir i es van abraçar. Van arreglar la seva relació. A mi a més em van estalviar haver d'enviar dos sobres (riu). Potser va ser la carta, la meva actitud d'acollida, o potser considerar que el nens era el primer.

Germà Enrique, vostè ha estat feliç a la seva vida?
Molt! ¡a Dios gracias!

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.