Això no

            La societat civil ha de reaccionar amb contundència en front de les retallades que es volen fer a les associacions, fundacions i centres laborals i educatius de discapacitats. És una immoralitat, una vergonya i un notable desencert que es vulguin aplicar les estisores en un teixit tan sensible i important per a la nostra societat.

            Com és possible que aquests tema hagi passat pel cap – no diguem pel cor – dels que administren els diners dels contribuents? Aquesta és la primera pregunta que el ciutadà es fa davant d’una decisió tan extremista. Per què han de recaure sobre els discapacitats i les seves famílies les conseqüències de la mala gestió, de la dictadura dels mercats i de la crisi de societat essent ells els primers que tothom hauria d’atendre? Com se’n sortiran ara molts pares per poder formar i ajudar als seus fills ? És realment molt alarmant que un govern, que va comptar amb una majoria que confiava en ell, prengui una mida que estem segurs que la totalitat de la població la troba injusta.
 
           Moltes d’aquestes associacions i fundacions es deuen a la iniciativa social, s’han anat creant per respondre a necessitats educatives, laborals i relacionals a les que com a ciutadans els discapacitats hi tenen el mateix dret que tothom. No va ser fàcil anar bastint els centres, les organitzacions, les iniciatives, cercant els diners, preparant educadors, vetllant pel bon funcionament. Va ser legítim i just que les administracions locals, autonòmiques i estatals ajudessin a tan meritòria labor amb els diners de la societat que ells administren de cara al bé comú. No en són els amos, en són administradors en ordre al bé de la societat i no a altres interessos.
            L’Església, seguint la sensibilitat de Jesucrist, sempre ha mostrat una especial atenció a aquest problema. I avui, també. Són part important dels seus preferits. Hi ha arreu quantitat de homes i dones, voluntaris, laics i laiques, religioses i religiosos que dediquen la seva vida al servei dels discapacitats. Què hem de pensar dels nostres governants ? Han creuat una línea vermella i exigim que es replantegin novament el tema, i l’examinin des de d’humanisme, des de la sensibilitat, des dels drets humans i no sols des del factor econòmic, que ha de trobar, si es vol, altres camins per recaptar unes quantitats de diners que tampoc són monstruoses. Demanem als nostres bisbes una paraula clara, directa i contundent sobre el tema, abans de que arribi a realitzar-se.
 
            Si es tanquen centres, tallers, aules, camps d’esplai i serveis, si les associacions i les fundacions es veuen en la necessitat de reduir el que fan.... a tots, i als polítics els primers, ens ha de caure la cara de vergonya.