Una gran equivocació

La supressió o no demanda de l’assignatura de religió a molts centres educatius ha fet que els nostres infants i joves creixin en la desconeixença de la dimensió religiosa i espiritual que els complementaria en la seva formació com a persones. Els adults que els tutelen, temerosos i, sovint ignorants dels continguts que s’imparteix en la matèria, no han valorat les conseqüències presents i futures d’aquesta pèrdua.

No presentar adequadament el concepte religiós fa que les futures generacions creixin en la desconeixença de les seves tradicions, de les arrels cristianes de la nostra societat i de l’europea. Sense capacitat per poder interpretar adequadament textos filosòfics ni literaris,  decidir aspectes ètico-religiosos o bioètics, comentar i entendre obres d’art, lletres de cançons, música, obres arquitectòniques, expressions i dites, símbols i rituals... què entendran dels seus orígens i del seu futur? Com acolliran els nous companys, molts d’ells, d’altres tradicions culturals i religioses, si desconeixen les pròpies? Com poden ésser capaços de valorar les dels altres? No les veuran com a caricatures i plens de prejudicis? Per ignorància tendiran a veure-les com a rituals primitius o exòtics? Així, difícilment podrem conviure i compartir.

La fenomenologia de la religió, les inquietuds dels avantpassats, d’aquells primers homínids que pintaven a les coves, o elaboraven les primeres estatuetes funeràries, o escrivien les primeres pregàries per demanar la presència dels elements de la natura... El Sagrat, el coneixement del sagrat  va molt més enllà del cristianisme –del catolicisme- , la simbologia que ens envolta, els rituals que ocorren en la nostra vida des que ens llevem fins que ens anem a dormir; en moments límit; en situacions felices; en la desesperació de la mort o de la malaltia; en el goig del naixement; en el primer somriure d’un nadó, i en el darrer de la persona que mor; en aquell record del besavi, i en aquella carta escrita…. Tots aquests fets, que es constitueixen en sagraments de vida.... com s’interpretaran?

Tot plegat, podríem dir que ens hem quedat ancorats en una gran equivocació. Podem parlar d’una mala interpretació?, d’un zel d’adoctrinament en el seu moment? Sembla que hem oblidat que la fe, tot i que potser alguns ho voldrien, no s’imposa, sinó que es proposa i és un do que s’alimenta –si aquesta és l’opció- en el sí de la família i de la comunitat eclesial. Eren altres temps en els quals a l’escola, i sobretot si era confessional, s’arribaven a impartir indistintament religió i doctrina sense més problema.

Des fa anys, però, sempre que s’inicia aquest debat en la societat, a la família, a l’escola,…. des de l’Església es posen sobre la taula els acords amb la Santa Seu, la selecció del professorat per part dels bisbes, les titulacions…. Però, algú s’endinsa en el veritable debat que ens evoca a tenir present la desconeixença, la mancança que tenen els nostres infants  i joves… tota una societat futura? No pretenc parlar de si seran creients o no, això –com ja he dit- sí correspon al si de la família, a l’Església… però el desenvolupament del currículum de la matèria de religió o si cal anomenar-la cultura religiosa com un coneixement més, bàsic i transversal per poder adquirir plenament els coneixements en moltes d’altres matèries escolars i en molts aspectes de la vida, on s’ha perdut?

Durant deu anys vaig exercir com a professora de religió, en un centre públic de secundària... amb gran pesar meu, més de deu anys després constato que el debat continua essent el mateix. No ens definim, ni ens esforcem per aclarir criteris i transmetre la importància del coneixement de la matèria religiosa i espiritual pel creixement íntegre de la persona i de la cohesió social, passant per sobre de la constatació de la pèrdua de creients que pateixen les nostres comunitats eclesials que seria un altre debat. Quina gran equivocació...  

Comentaris

Sense voler ser "enfant terrible", a vegades penso que part dels sentiments religiosos a la nostra societat són canalitzats cap a realitats com la identificació amb el Barça. I encara que el futbol pugui ser una distracció i un espectacle com qualsevol altra, no deixa de ser una mica fora de lloc aquesta passió col·lectiva cap a una realitat que al cap i la fi és tan sols un esport i un joc.

Pàgines