Primary tabs

S’acostuma a entendre com a mestres en la fe, en el pla estructural, el Papa, els bisbes, els sacerdots, les persones consagrades, els laics compromesos. En el pla funcional, la pedagogia de la fe està encomanada a teòlegs, catequistes, pastoralistes, pares i mares de família. Com sempre, però més en aquest Any de la Fe, els mestres espirituals tenen tasques clares i riscos evidents.
 

Molts, però no tots, volen que Espanya surti de la crisi per poder tornar a viure nivells satisfactoris de benestar. N’hi ha, però, que ja els va bé així perquè s’enriqueixen a mans plenes: «Com més maror més peix.» Amb tot, no s’extirpa allò que va provocar el problema i, per tant, la solució és fictícia, i potser impossible.

Més enllà de l’histrionisme de José Ignacio Wert, nodrit amb símbols taurins, en la seva reforma educativa hi ha un programa encobert, cuinat als laboratoris de les FAES i defensat pel PP, part del PSOE i els emporis mediàtics de l’extrema dreta. No hem de deixar-nos despistar.

Veure i mirar tenen molts punts en comú, però no signifiquen el mateix. El primer significat de veure apunta a percebre amb els ulls, a obrir-se visualment a la realitat. Mirar ofereix altres matisos, en els quals la persona sempre entra en joc. Implica més atenció, deteniment, observació. Veure és un acte més immediat i espontani. Mirar requereix lentitud i aprenentatge. Per això, mirar es pot convertir en objectiu pedagògic.
 

Una noia de 17 anys, amb la motxilla d’estudiant a l’esquena, espera a l’andana del metro de l’Estació de Sants. Dreta, a tocar de la línia groga, deixa passar un comboi sense pujar-hi. Minuts més tard, arriba un segon comboi. La jove continua al seu lloc. Quan els llums del tercer treuen el cap pel túnel, ella es llança a la via. Són les 8.15 hores del dia 11 de novembre del 2002. El cop de la màquina li trenca la columna i la llança a un forat, que la protegeix de la mort segura. La treuen amb pinces.

En els propers dies, el rei Joan Carles pronunciarà el seu missatge de Nadal a la televisió. L'escenari de la seva intervenció ha perdut consistència. La seva unitat familiar està esquerdada, entre d’altres, pels problemes del seu gendre. L'economia espanyola fa aigües pertot arreu i la seva unitat política està més amenaçada que mai. Veurem quins seran els continguts i la forma d'enfocar-los. No obstant això, vull apuntar un tema de gran importància en la convivència i en el respecte a la diversitat.
 

La relació de la fe amb les obres ha omplert moltes pàgines i ha estat tema de molts debats. No és cap qüestió menor. Amb freqüència, a les entrevistes i les enquestes s’afirma: «Sóc creient, però no practicant.» Superficialment, significa que estic batejat, que crec en algunes veritats, però que no vaig a missa. Si anem al sentit profund de les paraules, la realitat és una altra. Hi ha dues possibles distorsions i manques d’integració entre la fe i la pràctica. Primera, creure sense practicar. Indica una fe dèbil, sense consistència, aliena al compromís.

Les eleccions passades al Parlament de Catalunya han deixat un gust amarg de boca. No parlo dels resultats, que no són tan dolents com creuen alguns d’aquí ni tan bons com s’imaginen molts d’allà. El tema de la il·legalitat de la consulta va deixar pas a la mentida sistemàtica, a l’engany permanent i a la immoralitat política i mediàtica, com reflexos d’una manca evident d’escrúpols.

Reflexió en la mateixa nit electoral. Podria parlar sobre les raons per convocar les eleccions, sobre els resultats, sobre les incidències que s’han produït durant la campanya —cop mediàtic orquestrat amb gran amplitud, el pes de les retallades, l’espiral de la por...— i sobre les conseqüències que es desprenen de la nova configuració del Parlament. La relació entre l’eix nacional i l’eix ideològic crea una complexitat política i social perquè no estan ben integrats ni jerarquitzats. No obstant això, es perfilen tres escenaris de fons.

Diumenge dipositaré el meu vot per a les eleccions al Parlament de Catalunya 2012. No penso votar en blanc ni deixar passar l’ocasió d’expressar el meu compromís social i polític a través de l’exercici democràtic de la consulta. Hi ha moltes coses que no m’agraden (campanyes de la por, difamacions, mentides, hipocresies, falses promeses —especialment d’aquells que saben que no guanyaran ni governaran—, insults, enganys, manipulacions…), però descarto qualsevol superioritat moral com a premissa de convivència.

Pàgines

Subscribe to