En el comentari anterior parlàvem de la confrontació que hi va haver en el Concili Vaticà II (i que encara dura) entre dues maneres d’entendre la moral: la moral tradicional, objectiva i normativa, que té la «natura» (la «llei natural») com a criteri cabdal, i la nova moral personalista que atorga a la persona i a la consciència aquesta supremacia que l’altra escola reconeix a la natura. No són dos capricis contraposats.

El dilluns 13, a la tarda, es presentava el document que reflectia l’estat de la reflexió. En el subtítol s’explicitava «Camí col·legial dels bisbes i implicació de tot el poble de Déu»: no es perd oportunitat per explicitar que «Sínode» vol dir això: «caminar junts», «camí col·legial».

Tant com desconegut, potser no ho és aquest llenguatge. Però ara comencem a escoltar en el terreny concret de la pastoral (d’alt nivell) un llenguatge que abans només podíem escoltar en les altes i inofensives teories o bé en petits tallers pastorals a peu de carrer.

Carta abierta al cardenal Rouco

Carta abierta al cardenal Rouco

He decidido hacer pública la carta que a finales del pasado mes de octubre escribí (y envié, certificada) a la Comisión Permanente de la Conferencia Episcopal Española. La hago pública, no por lo que les pueda decir, sino simplemente por el hecho de haberselo dicho. (Supongo y espero que no he sido el único ...)

COMISIÓN PERMANENTE DE LA CONFERENCIA EPISCOPAL ESPAÑOLA. A la at/. de Mons. José A. Martínez Camino, secretario. MADRID

Muy apreciados en el Señor:

He decidit fer pública la carta que a finals del passat mes d'octubre vaig escriure (i vaig enviar, certificada) a la Comissió Permanent de la Conferència Episcopal Espanyola. La faig pública, no pel que els hi pugui dir, sinó simplement pel fet d'haver-los-ho dit. (Suposo i espero que no he estat l'únic...)

COMISIÓN PERMANENTE DE LA CONFERENCIA EPISCOPAL ESPAÑOLA. A la at/. de Mons. José A. Martínez Camino, secretario. MADRID

Muy apreciados en el Señor:

Aquest cap de setmana vaig ser a Solsona. Només d’entrar a la placeta davant la Catedral em va venir el record del bisbe Deig. L’última vegada que hi havia estat va ser, ara fa cinc anys, en ocasió del funeral del recordat bisbe.
 

Fa goig de poder descobrir de tant en tant que també dins la nostra vella Església s’hi veu algun «brot verd» que ens diu que estan prenent cos unes idees de renovació, que molts consideren utopies. Normalment els escrits, els articles, de revistes que tracten de l’evangelització en el món d’avui, acostumen a ser anàlisis o reflexions de la situació, consells de com s’haurien de fer les coses...

Sí, els claretians hem fet Capítol. Que és com dir que hem fet Assemblea General. Amb la particularitat que no és anual i de cap de setmana, sinó cada sis anys i d'una setmana sencera. Hem revisat la feina feta aquests darrers anys. Ens hem preguntat si la vida que duem és prou evangèlica. Ens hem demanat explicacions i ens hem donat explicacions. Hem vist quines coses van, quines no van i quines hem de canviar.