El Rector de Voltregà i els estalvis de l'Església

L'error del Rector de Sant Hipòlit de Voltregà, en invertir fons de la parròquia en un producte financer arriscat que va fer fallida, ens recorda un cop més un tema ben complex: la gestió dels estalvis de les entitats de l'Església.

Certament, la immensa majoria d'administradors de les finances dels bisbats, ordes religiosos, comunitats, parròquies i entitats eclesials gestionen els fons que tenen encomanats amb prudència i responsabilitat, però no és infreqüent que es donin casos d'operacions excessivament arriscades (o ruinoses) i encara menys les inversions en productes de caràcter especulatiu.

És obvi que la prudència és important. Però la gestió dels diners per part de l'Església no és simplement una qüestió de bons gestors. Hi ha d'haver una exigència ètica especial. Ens hem de sentir obligats a una reflexió més acurada sobre les nostres decisions financeres, per tal de dotar-les de la màxima coherència amb l'ètica que prediquem i anunciem, ben conscients que l'ús dels diners sempre és quelcom perillós, com el mateix Evangeli ens recorda constament.

Això ens ha de portar a fugir del simple criteri del màxim benefici a l'hora de decidir on invertir. No es tracta ni molt menys de rebutjar per principi la recepció d'un interès. La inflació, les necessitats materials i les regles actuals de funcionament del mercat, fan legítim que es busqui una retribució a una inversió pels diners de l'Església per tal que no es depreciïn. Però aquest no ha de ser el primer criteri i ni tan sols un criteri important. La qüestió clau és quin destí o ús en farà la institució financera o empresa que els rep o administra i el seu impacte social. En aquest punt, el pensament social de l'Església ens aporta un criteri de refèrencia fonamental, quan afirma que l'economia i, per tant, els diners, no són un àmbit autònom de la vida, sinó que han d'orientar-se al servei del bé comú, del desenvolupament digne de la persona, de tota la persona i de totes les persones.

En conseqüència, les entitats d'església, primer de tot, hem de tenir molta de cura de qui rep els nostres diners i per fer-ne què, per tal d'evitar, no solament operacions arriscades, sinó també aquelles on tinguem informació o indicis per pensar que els nostres fons s'utilizaran en activitats èticament innacceptables, o en les que no volem de cap manera participar, com són la indústria i el comerç d'armes (on participen la major part de grans bancs), activitats de fort impacte mediamental o simplement la mateixa especulació financera (activitat bàsica de la major part de fons d'inversió), una de les causes importants de l'actual crisi econòmica.

Però, més enllà d'aquest criteri negatiu, resulta fonamental assegurar-se que els nostres diners contribueixin al màxim a desenvolupar iniciatives socials i empresarials que tinguin un impacte positiu en la nostra societat, especialment en relació als col·lectius més vulnerables.

És cert que la perfecció és impossible i que s'imposa un pacte amb la realitat, per tal de fer el màxim bé ara possible. No obstant això, avui dia, desaparegudes pràcticament les caixes d'estalvis (que tampoc no sempre han jugat net en els últims anys) existeixen a casa nostra importants entitats financeres, que anomenem banca ètica, sòlides, solvents i amb totes les garanties legals, que canalitzen l'estalvi en aquesta direcció socialment fecunda. Totes les institucions i organitzacions de l'Esglesia haurien de tenir-les com a principal referent én la gestió dels seus estalvis i fins i tot contribuir a la seva bona gestió. Encara no és així, però poc a poc anem avançant en aquesta direcció i cada cop són més les entitats d'església que ja ho fan.

 

 

Comentaris

N'hi ha molts d'exemples de com administrar els diners. Judes ja ho feia i quan es va queixar de com se n'havia de gastat per un perfum posat als peus de nostresenyor, Ell li va contestar que ben gastat era... es clar que ara no es aquest moment. A Tarragona hem gastat milions en un nou edifici (seminari) i encara se'n gastaran més... Cal valorar les necessitats, però per fer-ho , cal pensar que és esglèsia, i depenent de si pensem que esglèsia és institució o el poble (les persones que la formen) llavors destinarem els diners cap un lloc (institució) o cap un altre (persones). Jo particularment em decanto per pensar que l'esglèsis són les persones, i que cal prioritzar les necessitades (llavors serem exemple d'aplicació de l'evangeli, aquesta és la n ova evangelització en la que crec jo.