Un any més ja he acabat la meva estada al seminari de Ciudad Bolívar. Just a temps per menjar els torrons amb la família. I a temps de retrobar la fresca, que no la frescor, de casa nostra: un bon refredat m’ha fet sentir el contrast entre les terres càlides de la Guayana veneçolana i el nostre hivern.

Les classes ja s’han acabat i els seminaristes van marxant. Aquests darrers dies són, com arreu, un allau de celebracions nadalenques. La veritat és que en aquest país el Nadal té una preparació remota i una preparació pròxima. La remota, la més pintoresca al meu parer, comença a mitjans d’octubre: comerços i cases comencen a guarnir-se i apareixen els primers productes típics del Nadal més sofisticat, des del torró espanyol fins al panettone italià. A mi se’m fa difícil d’encaixar la calor i els arbres de Nadal. I el torró, amb la xafogor, no passa!

La meva percepció del procés que s’està vivint en aquest país és, sincerament, la de que això no va. I és una llàstima, perquè la majoria de la gent que conec va acollir amb grans esperances l’arribada al poder del president, el 1999. Després d’anys i més anys d’alternança quasi automàtica en el poder, entre socialistes i democratacristians, amb històries de corrupció endèmica, amb la sensació de malbaratar el tresor petroler, l’expectativa de quelcom de nou, de fresc, de millor, era molt alta.

El mes de novembre, l’església veneçolana proposa un diumenge dedicat especialment a la pregària per la família, sota el lema de “abrazo en familia”. Es convida especialment a les famílies a assistir plegades a la celebració de l’eucaristia i s’emfatitza el gest de la pau en l’àmbit familiar. Per a l’espectador novell, resulta xocant, fregant la cursileria. I tanmateix és una de les propostes que més m’agraden quan celebro a les diverses comunitats o parròquies.

Em comenta l’Osmin, un seminarista eixerit, que no entén perquè un continent amb més d’un 80% de creença cristiana, fonamentalment catòlica, no aconsegueix eradicar la violència… la veritat és que tampoc sé ben bé què dir-li, té raó i prou: la religió no sempre ha estat motor de pau, ni de desenvolupament ni de justícia, malgrat les preses de consciencia contemporànies en aquesta direcció.

Possiblement el més gran problema d’aquestes terres sigui la inseguretat.

Un dels problemes endèmics de país és l’alcohol. No és l’únic, certament, però possiblement sigui dels que més em dolgui. L’obsessió amb la que es consumeix alcohol com a via d’escapament d’una realitat quotidiana sovint molt dura em neguiteja. Les “licorerías” esdevenen espais penosos: enreixades per garantir la seguretat, serveixen entre els barrots de ferro l’alcohol que es consumeix al davant mateix, al carrer, amb les ampolles al damunt dels cotxes que posen música a tot volum. La visió recurrent d’homes borratxos que van entrebancant-se pel carrer és llastimosa.

Els caps de setmana tot l’equip de formadors del seminari es desplega en serveis pastorals. Els nois, també. Els de Ciudad Guayana, la diòcesi més propera, a només hora i mitja de distància, van a les comunitats que els proposa el seu responsable específic. La resta es distribueixen per parròquies i comunitats diverses de Ciudad Bolívar, sempre amb el criteri que no han de fer de “capellanets”, sinó materialitzar l’esperit i l’exigència pastoral col·laborant amb els capellans.

M’agrada l’estil educatiu del seminari, m’hi trobo a gust, hi col·laboro el millor que puc tot i que la meva presència és fonamentalment acadèmica… Dos eixos el presideixen: els anomenen autonomia resp

Pàgines