Vés al contingut
Catalunya Religió

(Direcció General d'Afers Religiosos) Periodista i col·laborador de la revista Dialogal des dels inicis, Jordi Aguilera és un cinèfil empedreït. Membre de la redacció dels Serveis Informatius de TV3, té fama de no perdre l’ocasió de posar imatges d’alguna pel·lícula en les seves cròniques o reportatges televisius. En el darrer butlletí d'Afers Religiosos, Aguilera recomana deu títols que, per una o altra raó, mereixen ser recordats per la seva defensa de les llibertats de pensament, consciència i religió.

Matar un rossinyol (Robert Mulligan, 1962).
Imatge eliminada.Gregory Peck ho va brodar en el paper de l’íntegre, honest i valent advocat del sud dels EUA que s’encara als prejudicis racials de la petita societat rural on viu per defensar una causa que creu justa: la innocència d’un home negre acusat de violar una noia blanca. El personatge de Peck dóna tota una lliçó de com escollir el camí correcte, encara que sigui el més dur. La gran –i única– novel·la de Harper Lee, amiga i confident de Truman Capote, va ser portada al cinema per un equip en estat de gràcia.

Diàlegs de carmelites (Phillippe de Agostini i Raymond L. Bruckberger, 1960)
Imatge eliminada.El dramaturg francès Georges Bernanos ja estava molt malalt quan va escriure aquesta obra de teatre, que, de fet, no es va representar fins després de la seva mort. Convertida en guió cinematogràfic, el director de fotografia Agostini en va fer la seva única pel·lícula, articulada al voltant de la gran feina de les actrius Jeanne Moreau i Alida Valli. Plena de matisos i força poètica, aquesta història sobre l’execució d’un grup de monges durant la Revolució Francesa és una condemna de la pena de mort però també un al·legat contra la repressió de la llibertat de consciència i de religió.

L’herència del vent (Stanley Kramer, 1962)
Imatge eliminada.L’advocat Clarence Darrow va creure, l’any 1925, que valia la pena defensar el jove professor d’un petit poble de Tennessee detingut i processat per ensenyar la teoria de l’evolució de Darwin. La pel·lícula recrea aquell controvertit i històric «judici del mico» que va enfrontar els defensors de la llibertat de càtedra i la tolerància religiosa amb els fonamentalistes de l’època, partidaris d’una interpretació estricta de la Bíblia.

Galileu (Liliana Cavani, 1968)
Imatge eliminada.Eppur si muove. No es pot dir més contra la irracionalitat i el dogmatisme amb menys paraules. Malgrat tot, es mou. La Terra gira al voltant del Sol i no a l’inrevés. Galileu Galilei acaba de ser condemnat per l’Església catòlica i la càmera de la controvertida Liliana Cavani en fa una metàfora de totes les topades del pensament lliure contra qualsevol sistema opressor. Galileu desafiarà l’obscurantisme en nom del coneixement, però també de la llibertat de les idees i les creences.

El senyor Ibrahim i les flors de l’Alcorà (François Dupeyron, 2003)
Imatge eliminada.Un cant a la tolerància i a la comprensió, no només interreligiosa sinó també intergeneracional. Un gran Omar Sharif interpreta el musulmà del títol, un home savi i carregat d’experiència que guiarà les passes d’un noi jueu orfe, al París dels anys seixanta. Dues soledats es troben i es complementen, més enllà d’orígens i prejudicis. Ibrahim és un home religiós, sí, però en el seu cas l’Alcorà no és una guia per encarar la vida, sinó un seguit de consells per interpretar- la.

L’arpa birmana (Kon Ichikawa, 1956)
Imatge eliminada.Només onze anys després d’acabada la Segona Guerra Mundial, el director japonès Kon Ichikawa va tenir el valor de fer una pel·lícula pacifista emmarcada en el període bèl·lic i en un dels escenaris més durs. El que realment cal veure en aquest títol és un crit desesperat per recordar el més obvi: els valors humans són eterns i comuns a tots, i acaben aflorant independentment de les circumstàncies.

Aquesta terra és meva (Jean Renoir, 1943)
Imatge eliminada.Un dels millors moments de coratge retratats mai per una càmera cinematogràfica no té com a protagonista un heroi ben plantat amb una arma a la mà, sinó un personatge baixet i grassonet, tímid i poc agraciat, armat només –ni menys– amb la Declaració Universal dels Drets Humans. El genial Charles Laughton dóna vida i alè èpic a l’humil mestre d’escola que creix davant dels ulls dels alumnes a mesura que recita aquests drets, amb la calma i la seguretat de qui se sap assistit per la força de la raó, mentre, a la porta de l’aula, l’esperen aquells que només saben esgrimir la raó de la força.

1984 (Michael Radford, 1984)
Imatge eliminada.Potser la pel·lícula no està a l’altura de la gran novel·la de George Orwell, però tot i això és una adaptació més que digna, sobretot per les magnífiques interpretacions de Richard Burton i John Hurt. Recórrer a la ciència-ficció és, moltes vegades, la millor manera de parlar dels afers que ens envolten. En aquest cas, del perill que un estat totpoderós ens digui com i què hem de pensar a través d’uns mitjans de comunicació de masses omnipresents. Tal com han anat les coses, potser ni Orwell no s’hauria imaginat que el Gran Germà estaria a punt de fer-se realitat.

La vida és bella (Roberto Begnini, 1997)
Imatge eliminada.De pel·lícules al voltant de la persecució antisemita per part dels nazis se n’han fet moltes. Jo trio una comèdia precisament per l’originalitat de tractar un tema tan dur i, a priori, tan impossible de provocar cap somriure, des de l’òptica de l’humor. Begnini afronta el repte de la seva vida i se’n surt, com a creador i com a artista compromès amb la voluntat de recordar una part fosca de la història –la col·laboració del feixisme italià en els camps d’extermini– i portar les noves generacions a la reflexió després del somriure.

Èxode (Otto Preminger, 1960)
Imatge eliminada.La persecució dels jueus, més enllà del final de la Segona Guerra Mundial, es palesa en les tribulacions d’un vaixell i de la seva càrrega humana per arribar a la terra promesa. Una història mínima i, per això mateix, universal. La d’un grup humà, heterogeni i anònim, que fuig, perseguit per les seves idees, creences o fe, a la recerca d’un lloc on poder seguir sent el que són, pensant el que pensen i vivint com volen viure, en pau.

Recull extret de la revista Dialogal (núm. 38, estiu 2011)

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.