CatalunyaReligió.cat

Crec que les lleis específiques per al col·lectiu religiós no son, a llarg termini, positives. Les lleis haurien de ser les mateixes per a tots els ciutadans d'un país, sense distinció entre creients o no creients. La llibertat religiosa ha de ser sempre llibertat de consciència. Si l'Estat vol afavorir activitats reconegudes com d'interès públic i les vol subvencionar, aquestes subvencions han de estar a l’abast de totes les institucions.

L’Arquebisbe de Burgos s’ha expressat amb rotunditat parlant de la nova llei de l’avortament. Aquesta llei –ens diu- no es una llei ja que “ningú no té dret a eliminar un innocent. Per això no obliga. Més encara, exigeix una oposició frontal i sense excepcions.” La seva aplicació a l’estat espanyol ja ha destruït, al seu criteri, l’equivalent a la població de tres grans ciutats.
 

Com a cristià, el conflicte actual al voltant de l’Estatut de Catalunya que ha estat retallat pel Tribunal Constitucional, d’alguna manera em rellisca. No m’hi sento vertaderament implicat. Em fa entrar en un terreny en el que no m’hi sento a gust, no perquè no tingui idees clares sobre les meves preferències, sinó pel fet que la meva fe em fa anar més enllà i em recorda la universalitat a la que l’Evangeli em crida. Em venen grans tots els nacionalismes, ja siguin catalans ja siguin espanyols.

 Actualment, no és fàcil d’orientar-nos en l’entrellat religiós que tenim a Catalunya. A la realitat de  les religions orientals, que s’han fet presents a casa nostra, s’hi afegeix el pluralisme cristià, que s’ha agreujat amb l’arribada d’immigrants dels països americans de parla castellana i d’esglésies i grups sectaris que ens venen dels EE.UU.

Un dels problemes que es preveuen per al futur més o menys immediat del nostre món és l’increment de la religió. Per a molts això és una bona notícia i diran que ja era hora que acabés el llarg període de racionalisme i d’agnosticisme que hem patit i tornéssim als valors tradicionals que defensa la religió.

El passatge del qual hem tret aquesta frase de Jesús és conegut –i així ho diu el títol que els editors li han donat- com “la multiplicació dels pans i dels peixos”. Ens el mencionen els tres primers evangelis i ho fan per duplicat. Hi ha una primera i una segona multiplicació dels pans i dels peixos. Però, de fet, si examinem curosament els textos ens n’adonarem que en cap lloc parlen els evangelistes de multiplicació.

            La denominació d'origen és un dret de propietat molt important en vins, però també en altres productes. Ve a ser un intent de protegir la propietat i la qualitat de productes ben acreditats contra les imitacions i les falsificacions. Per a tenir denominació d'origen, els vins, per exemple, han de reunir certes condicions, fora de les quals serà vi, però no estarà garantida la seva autenticitat ni la seva qualitat
 

Els cristians tenim en l'ecumenisme la nostra assignatura pendent. L'hem sospesa una i una altra vegada i, en un futur previsible, no tenim gaires possibilitats d'aprovar-la. Vivim encarcarats en les nostres tradicions i formes de fer de tal manera que les altres opcions cristianes ens queden al marge. El dogmatisme i les pretensions de ser posseïdors de la veritat absoluta han estat un càncer que ens ha minat la vida i ha destruït tota possibilitat d’enteniment. I això des del principi.

Jo també, com els altres, emmalalteixo. Com tots els altres. Igual. De la mateixa forma. Ser cristià no m’ha donat cap privilegi. El flagell de la malaltia que assota per tots igual m’arriba i en sento el seu dolor i la seva angoixa. Mai no he estat objecte de cap miracle objectiu que m’hagi tornat la salut. Sóc escèptic pel que fa a les guaricions miraculoses, malgrat que en cap moment no les nego, però mai no hi he participat. Sento que la vida és la vida i la malaltia n’hi forma part. L’he de sofrir.